L’encert que han tingut Robert Wilson i
Mikhail Baryshnikov a l’hora de muntar aquesta producció és no haver caigut en
voler imitar el moviment i el ball de Nijinski doncs, possiblement, el muntatge
hauria grinyolat i esdevingut una proposta démodé.
L’atractiu de Letter to a man recau en voler mostrar l’esperit i l’essència del
mític ballarí rus a través de les paraules que va escriure en el seu diari
personal l’any 1919, quan els símptomes de bogeria i esquizofrènia es
començaven a manifestar.
Wilson i Baryshnikov han creat un muntatge d’art
total que porta el segell del creador escènic minimalista i la forta presència d’una
de les icones actuals de la dansa. Malgrat
la seva petita talla física, Baryshnikov
creix sobre de l’escenari i l’omple pels quatre costats amb un sol
petit moviment, amb una mirada múrria o una postura de desolació.
Tres veu, de Wilson, de Baryshnikov i de
Lucinda Childs, aquesta, notable ballarina i coreògrafa que participa en aquest
muntatge en qualitat de col·laboradora en el moviment, narren frases del diari que
van imprimint en l’aire moments de lucidesa i de bogeria que va patir Nijinski
, el ballarí que va ser considerat el millor del món però que va saber què era d’infern,
gràcies en part per la manipulació que va patir de Romula, la seva dona i de Diaghilev,
el seu mentor i amant.
El pes dramàtic que té el Diari de Nijinski no
es troba en el muntatge diàfan i lluminós de Wilson i Baryshnikov. El motiu
recau en el fet que en el llibre hi ha una reiteració desalineada d’uns temes
que preocupaven molt a l’home-ballarí malalt com són: sentir-se Déu; l’amor cap
a la humanitat; la mort; la mare; el seu contacte amb
prostitutes; la por a Diaghilev, entre
altres. A Letter to a man part d’aquesta reiteració desordenada es mostra
delicadament embastada mitjançant unes escenes de petita durada. Un seguit d’imatges
que si bé en la globalitat del muntatge no arriben a detonar el to dramàtic i sentimental
del llibre, sí que resulten petites perles escèniques on el rigor i la
conjugació plàstica de Wilson, musical de Hal Willner i interpretativa de Baryshnikov és exquisida.
Mikhail Baryshnikov és mou com peix a l’aigua quan fa
uns passos propis de comèdia musical desplegant l’elegància de sempre i la saviesa que atorga el pas dels anys. Una
experiència acumulada que va més enllà dels canons del ball i que el porten a
assolir amb notorietat una interpretació total, en el sentit que no hi ha
escletxes entre el moviment físic i el rol d’actor
