El director Robert Wilson i el ballarí Mikhail Baryschnikov fan una exploració, lliure i al seu aire, i un exercici d'immersió poètica en la bogeria del ballarí i coreògraf d'origen polonès, Vàtslav Nijinkski (Kíev, Ucraïna, 1889 - Londres, 1950) a través del seu «Diari», escrit quan es va veure afectat per l'esquizofrènia, ballarí que, per cert, la història diu que havia actuat a Barcelona el 1917, dos anys abans de la malaltia, on va tenir un enfrontament amb l'empresari dels Ballets Russos, Serguei Diàghilev, el seu antic amant, que va acabar amb la seva sortida de la companyia, conflicte en el qual va intervenir judicialment —anècdotes de la trista vida— l'advocat i polític Francesc Cambó.
No sé si tant Robert Wilson com Mikhail Baryschnikov tenen coneixement d'aquesta anècdota catalana en la trajectòria del personatge que recreen en l'espectacle de dansa-teatre o teatre-dansa o ni teatre ni dansa, «Letter to a man», però en tot cas, no apareix en cap de les accions de l'espectacle, que són 70 minuts de color, llum, música, moviment, gest, fantasia, ombres xineses, absurd i una mica de surrealisme que tot ho acaba amanint i posant-li el punt de sal que el fa gustós.
La posada en escena es basa en pauses, silencis, un espai net, estilitzat, a vegades un claustre, a vegades un hospital, que passen del blanc al negre i del negre al blanc mentre que la banda sonora que beu de les fonts, entre altres, de Tom Waits, Bob Dylan o Henry Mancini, porta els efluvis del cabaret o una cadira recorda el mètode del psiquiàtric de principis de segle XX i encara fins a mitjan segle XX amb la utilització de la camisa de força i els electroxocs. Tot plegat, revestint el personatge amb el rostre de pallasso o amb el mestre de cerimònies que recorda Bob Fosse.
L'alternança multilingüe —anglès, francès, rus— porta als exercicis de veu i a les confessions sorgides de l'esquizofrènia: «Jo no sóc el Crist... No sóc jo... Diaghilev Nijinsky...» I també amb la barreja de frases breus extretes del seu diari, que mostren el turment del personatge, la seva obsessió per la guerra, el sexe, Déu, les dones..., amb un salt des de la Primera Guerra Mundial, passant per la seva absència del món, fins a seva la reaparició a finals de la Segona Guerra Mundial, el 1945, que Wilson situa a la Praga infernal, amb el ballarí i la seva dona, la comtessa hongaresa Romola de Pulszki (Budapest, Hongria, 1891 - París, 1978), com a refugiats, encara durant l'enfrontament sagnant entre els bàndols russos i alemanys.
¿Com s'expressa una esquizofrènia en dansa o en teatre? Aquí, amb els passos de ball o de gest de Mikhail Baryschnikov, amb aires de comèdia musical, amb el gest del rostre, amb la mirada que es congela, amb la picaresca silenciosa del mim... i fins i tot amb els cortinatges de color vermell encès propis del teatre de guignol, que aquí, potser en alguns moments, interpretaríem com brossians. Bob Wilson sembla que prescindeixi de la dramatúrgia com a mirall de l'esquizofrènia del seu personatg i més aviat s'impregna de l'atmosfera ambiental del temps i les circumstàncies de Nijinsky. (...)
