Udul

Familiar | Circ

informació obra


Companyia:
Nueve.uno
Sinopsi:

Udul (Crit llarg de veritats incontrolables) "No volen deixar-se vèncer per la indiferència, els agrada obsessionar-se en afers il·lusoris i proeses poc probables, l'estranyesa s'imposa, a la recerca d'una naturalitat singular, de la quotidianitat inesperada, de la lògica suspesa". 

Crítica: Udul

12/07/2018

Udul és un quadre impressionista dinàmic i mil coses més: un vodevil, una paròdia, una festa de carnaval, un funeral...

per Marcel Barrera

Ens validen l’entrada. Dins la petita carpa, la iurta de Los Galindos, passem per un passadís circular on hi ha penjats vestits que desprenen antigor. Se’ns obre la curiositat. Entrem en aquest circ tan especial on fan coses tan diferents. Tot és més aviat fosc. El artistes, molt amables, ens conviden a seure a les graderies. Hi ha un angle de 180 graus perfecte. Davant, s’hi veu l’entrada dels artistes i, a cada costat, unes cortines que amaguen unes portes. Escanegem el voltant amb la mirada. Veiem un magnetòfon de bobina oberta —quina antiqualla més preciosa— un sentimental aparell de ràdio dels anys 50, un tocadiscos que funciona i ahhhh!... una pista de fusta petitona lleugerament elevada. El color de la fusta és el més clar que hi ha en tot el recinte. La resta tot segueix apagat. Es respira un cert aroma de naftalina i de veneració per tot allò vell, tot i que sempre hi ha l’espectador que es mira el telèfon mòbil. 

Comença la funció. Tres persones deambulen per la minipista de circ. I durant una hora veiem de tot: un vodevil, un drama, una comèdia, teatre visual, un funeral, teatre físic, un musical, números acrobàtics, cascades impossibles, teatre costumista, una festa de carnaval, cinema mut i allò que no pot faltar en un espectacle de Los Galindos: una paròdia del circ clàssic. 

L’espectacle Udul és un quadre impressionista dinàmic on els artistes apareixen i desapareixen, obren i tanquen les cortines. I obren i tanquen les cortines. I també obren i tanquen les cortines. Els quatre artistes (Marcel Escolano, Bet Garrell, Anna Pascual i Benet Jofre) s’hi deixen la pell i estan pletòrics. És sorprenent comprovar com Los Galindos, amb més de 25 anys de trajectòria, tenen una tendència a fugir de la comoditat, a partir de zero en cada creació i a buscar espais inexplorats per crear universos inventats. I tot amb un llenguatge molt proper a l’espectador, molt físic i, com diuen ells mateixos, des de les entranyes.