Un enemic del poble

informació obra



Autor:
Henrik Ibsen
Adaptació:
versió lliure de Juan Mayorga, Miguel del Arco
Direcció:
Miguel del Arco
Intèrprets:
Blanca Apilánez, Pere Arquillué, Roger Casamajor, Mar Casas, Rafa Delgado, Pablo Derqui/ Santi Ricart, Miquel Fernández, Miquel Gelabert, Eli Iranzo, Mónica López, Jordi Martínez, Anabel Moreno, Joan Raja, Santi Ricart, Andrea Ros
Producció:
Teatre Lliure
Escenografia:
Eduardo Moreno
So:
Sandra Vicente
Traducció:
Cristina Genebat
Vestuari:
Ana López
Il·luminació:
Juanjo Llorens
Composició musical:
Arnau Vilà
Vídeo:
Joan Rodón
Ajudant de direcció:
Israel Solà
Sinopsi:

El dramaturg i director Miguel del Arco, de qui hem vist al Lliure 'La violación de Lucrecia' i 'Juicio a una zorra', accepta el repte que li llança aquest teatre català i s’enfronta a un clàssic del segle XIXd’una vigència terrible. L’abús de poder, la corrupció, la hipocresia, la manipulació de les masses i la noció del bé comú són només alguns dels temes d’aquest muntatge que protagonitza Pere Arquillué.

'Enemic del poble', hostis publicae, és un terme que ja contemplava el dret romà per acusar algú equiparant-lo al soldat enemic que lluita contra la Républica amb les armes a la mà. Qui és però un enemic del poble? Qui l’acusa de ser-ho? I quin és el procés que el porta a ser anomenat així? L’enemic del poble és, aquí, Thomas Stockmann. Un metge, un home de ciència que descobreix que la base de l’economia del seu poble, l’aigua d’un balneari que és la seva font principal d’ingressos, conté una bactèria perjudicial per a la salut. Stockmann decideix, doncs, advertir tothom. Però què ve abans, la veritat i la salut pública o el sistema econòmic que sosté les seves vides? Ibsen assenyalava ja el 1883 molts dels possibles grans mals de la societat capitalista i ens deixava obertes totes aquestes grans preguntes que encara avui, o avui més que mai, prenen tot el seu sentit.

Crítica: Un enemic del poble

20/08/2013

Patatxap, patatxop! Aigua per l'amor de Déu!

per Andreu Sotorra

Patatxap, patatxop! Aigua per l'amor de Déu! Les clavegueres del balneari de ficció de Henrik Ibsen es transforma en aquest muntatge en un infern per al poble dels germans Stockmann: Thomas, el doctor, director del balneari i científic descobridor de les aigües putrefactes que enverinen els turistes que s'hi acosten; i Peter, l'alcalde, defensor del que ell anomena l'interès general i el bé comú.

Henrik Ibsen (Skien, 1828 - Oslo, 1906) es va avançar cent cinquanta anys a reblar el clau sobre els perills de la democràcia i les trampes que amaga en boca i en mans de segons qui. El protagonista de l'obra és el doctor Stockmann. N'hi ha hagut uns quants en l'última dècada als escenaris catalans. Esmentem-ne només tres: el de l'actor Miquel Barceló, del muntatge estrenat al Teatre Romea, el novembre del 2003, producció dels Teatres de la Generalitat Valenciana, sota la direcció de Carme Portaceli. El de l'actor Francesc Orella, portat al Teatre Tívoli, l'abril del 2007, pel Centro Dramático Nacional, sota la direcció de Gerardo Vera; i el de Bernat Quintana, en la versió minimalista de Les Antonietes, a la Sala Muntaner, el maig del 2013. El d'ara, al Teatre Lliure de Montjuïc, li ha tocat a l'actor Pere Arquillué, de nou imponent, en les escenes col·lectives, però més al màxim a l'hora del discurs idealista que acaba monologant el doctor Stockmann en l'assemblea popular del poble.

És aquell muntatge del Centro Dramático Nacional del 2007 el que ja comptava amb una versió de Juan Mayorga, autor ara, juntament amb el director Miguel del Arco, de la versió autoqualificada per ells mateixos de "lliure" en una revisió radical de la posada en escena i accentuant el simbolisme de Henrik Ibsen sense passar per alt la ganivetada del realisme dramàtic amb què el dramaturg noruec va posar els pèls de punta als seus coetanis de l'època de finals del segle XIX.

No es pot posar el dit a la nafra sense enrampar-se. Li va passar a Ibsen amb els seus i li passa al doctor Stockman també amb els seus, amb els pròxims: germà, amics, veïns... La condició humana no perdona les veritats sense perdre les amistats. I el text de Henrik Ibsen és tan clar en aquest aspecte que, sigui quina sigui la versió, el seu missatge, que prové d'un temps remot, qualla de ple en el malestar que caracteritza el temps contemporani. (...)