Un enemic del poble

Teatre

informació obra


Autoria:
Henrik Ibsen
Adaptació:
versió lliure de Juan Mayorga, Miguel del Arco
Direcció:
Miguel del Arco
Intèrprets:
Blanca Apilánez, Pere Arquillué, Roger Casamajor, Mar Casas, Rafa Delgado, Pablo Derqui/ Santi Ricart, Miquel Fernández, Miquel Gelabert, Eli Iranzo, Mónica López, Jordi Martínez, Anabel Moreno, Joan Raja, Santi Ricart, Andrea Ros
Producció:
Teatre Lliure
Escenografia:
Eduardo Moreno
So:
Sandra Vicente
Traducció:
Cristina Genebat
Vestuari:
Ana López
Il·luminació:
Juanjo Llorens
Composició musical:
Arnau Vilà
Vídeo:
Joan Rodón
Ajudantia de direcció:
Israel Solà
Sinopsi:

El dramaturg i director Miguel del Arco, de qui hem vist al Lliure 'La violación de Lucrecia' i 'Juicio a una zorra', accepta el repte que li llança aquest teatre català i s’enfronta a un clàssic del segle XIXd’una vigència terrible. L’abús de poder, la corrupció, la hipocresia, la manipulació de les masses i la noció del bé comú són només alguns dels temes d’aquest muntatge que protagonitza Pere Arquillué.

'Enemic del poble', hostis publicae, és un terme que ja contemplava el dret romà per acusar algú equiparant-lo al soldat enemic que lluita contra la Républica amb les armes a la mà. Qui és però un enemic del poble? Qui l’acusa de ser-ho? I quin és el procés que el porta a ser anomenat així? L’enemic del poble és, aquí, Thomas Stockmann. Un metge, un home de ciència que descobreix que la base de l’economia del seu poble, l’aigua d’un balneari que és la seva font principal d’ingressos, conté una bactèria perjudicial per a la salut. Stockmann decideix, doncs, advertir tothom. Però què ve abans, la veritat i la salut pública o el sistema econòmic que sosté les seves vides? Ibsen assenyalava ja el 1883 molts dels possibles grans mals de la societat capitalista i ens deixava obertes totes aquestes grans preguntes que encara avui, o avui més que mai, prenen tot el seu sentit.

Crítica: Un enemic del poble

14/02/2014

Alterar un text tan rabiosament vigent suposa un risc que que no s'aconsegueix defugir.

per Manuel Pérez i Muñoz

Alterar un text tan rabiosament vigent suposa un risc que ni la versió de Juan Mayorga ni la direcció de Miguel del Arco aconsegueixen defugir. Els canvis estructurals i el nou simbolisme pretesament contemporitzador d'alguns personatges no atrapen més connotacions de les existents a l'original, més aviat al contrari, esquematitzen.

Desafortunades i gratuïtes són les transicions musicals i l'escenografia d'un marcat simplisme metafòric tampoc no aporta lectures més profundes a un text mancat d'origen dels grisos de la paleta. Aquest sentit maniqueu és explotat també per la posada en escena (a l'assemblea, sobretot), per la qual cosa ni l'entregat afany dels actors arriba a pescar més matisos.

El conjunt, afortunadament, acaba per arrossegar també les virtuts d'una reflexió original carregada d'actualitat política i social.