Un enemic del poble

Teatre

informació obra


Autoria:
Henrik Ibsen
Adaptació:
versió lliure de Juan Mayorga, Miguel del Arco
Direcció:
Miguel del Arco
Intèrprets:
Blanca Apilánez, Pere Arquillué, Roger Casamajor, Mar Casas, Rafa Delgado, Pablo Derqui/ Santi Ricart, Miquel Fernández, Miquel Gelabert, Eli Iranzo, Mónica López, Jordi Martínez, Anabel Moreno, Joan Raja, Santi Ricart, Andrea Ros
Producció:
Teatre Lliure
Escenografia:
Eduardo Moreno
So:
Sandra Vicente
Traducció:
Cristina Genebat
Vestuari:
Ana López
Il·luminació:
Juanjo Llorens
Composició musical:
Arnau Vilà
Vídeo:
Joan Rodón
Ajudantia de direcció:
Israel Solà
Sinopsi:

El dramaturg i director Miguel del Arco, de qui hem vist al Lliure 'La violación de Lucrecia' i 'Juicio a una zorra', accepta el repte que li llança aquest teatre català i s’enfronta a un clàssic del segle XIXd’una vigència terrible. L’abús de poder, la corrupció, la hipocresia, la manipulació de les masses i la noció del bé comú són només alguns dels temes d’aquest muntatge que protagonitza Pere Arquillué.

'Enemic del poble', hostis publicae, és un terme que ja contemplava el dret romà per acusar algú equiparant-lo al soldat enemic que lluita contra la Républica amb les armes a la mà. Qui és però un enemic del poble? Qui l’acusa de ser-ho? I quin és el procés que el porta a ser anomenat així? L’enemic del poble és, aquí, Thomas Stockmann. Un metge, un home de ciència que descobreix que la base de l’economia del seu poble, l’aigua d’un balneari que és la seva font principal d’ingressos, conté una bactèria perjudicial per a la salut. Stockmann decideix, doncs, advertir tothom. Però què ve abans, la veritat i la salut pública o el sistema econòmic que sosté les seves vides? Ibsen assenyalava ja el 1883 molts dels possibles grans mals de la societat capitalista i ens deixava obertes totes aquestes grans preguntes que encara avui, o avui més que mai, prenen tot el seu sentit.

Crítica: Un enemic del poble

23/01/2014

Ibsen no en té cap culpa

per Maite Guisado

Magnífiques les interpretacions dels actors de la versió que d'Un enemic del poble han fet Juan Mayorga i Miguel del Arco, que la dirigeix. Encapçalats pel sempre efectiu Pere Arquillué, quinze intèrprets en escena, un decorat enorme i estàtic, tot i ser ple de projeccions i d'aigües que vénen i van.

De les dues hores i deu que dura la funció, és cap a l'hora trenta que s'anima. Obren els llums de sala i comença el sarau. Hi ha actors que criden des de la graderia, fent de poble, tot es torna molt dinàmic amb càmeres de televisió que segueixen els protagonistes i les recurrents pantalletes. És l'assemblea popular en què el Dr. Stockmann (Arquillué) ha de plantejar al poble les conclusions del seu estudi, que demostra que estan contaminades les aigües termals font de riquesa de la localitat. Però l'assemblea esdevé un judici sagnant contra l'idealista que posa en perill la confortabilitat de tots. Un pols entre l'individu i la massa, argument molt adequat aquests dies, perquè posa sobre la taula la democràcia, la manipulació, la corrupció...

A part de no trobar quin sentit tenen els números musicals, vull fer notar un desgraciat fenomen que veig sovint als nostres escenaris: que es parli una llengua farcida de faltes. De tota mena i absolutament injustificades. Errors gramaticals d'allò més elementals, construccions incorrectes i castellanismes a tort i a tret, del nivell de “bassura”. Tot plegat ho atribueixo a la simple descurança, perquè no enriqueix en absolut el text, l'enlletgeix. I que a ningú se li acudeixi dir que és per fer-ho més actual i proper. No sóc purista, potser en una situació determinada pot fer gràcia un disbarat lingüístic, la llengua i el teatre donen per això i per a molt més. Per sort les llengües són flexibles i són una eina rica i fonamental per a la creació. Però quan una cosa està mal feta... està mal feta.

En els temps que corren, potser sí que estem tornant a l'època del “bucadillu”, el “bussón” i la “mantequilla”. Ibsen no en té cap culpa. El teatre i el públic, tampoc.