En un futur incert però possible, un home compleix 50 anys en la més estricta soledat. En aquest aniversari haurà de demostrar que ha assolit certs requeriments personals, professionals i ideològics que la societat exigeix si vol continuar vivint. Una trucada inesperada el posarà de cara al seu passat, ple d'ombres i de desitjos enterrats: la seva antiga lluita per un món millor, abandonada fa molt, retorna ara cosificada i amb fermes intencions de no deixar-lo marxar. Quan comença a inventariar allò viscut i en perill de mort, recupera els seus antics objectius de lluita i, en un últim intent per recuperar-los, s'aboca a una fèrtil bogeria revolucionària.
Una obra que reflexiona sobre l'envelliment en una societat que venera la joventut, una al·legoria a partir d'una premissa cruel: "I si en fer certa edat haguéssim de demostrar haver assolit certs objectius per tal que el sistema ens permetés seguir vivint?" Tirant d'aquest fil, el passat, els somnis no complerts, la renúncia a un món millor, la soledat aclaparadora, la nostàlgia de l'amor, la por a la caducitat prenen una importància cabdal.
L'acció se situa en un món distòpic que evoca el 1984 de George Orwell, cosa que permet portar a l'extrem i jugar amb l'autoritarisme, la censura, el control social, les revoltes populars, o el dret a protesta, que, per altra banda, són a l'ordre del dia
L'escriptura a quatre mans suma en aquest cas el bagatge d'un actor amb més de vint anys d'experiència i el d'una narradora amb una trentena de llibres publicats. A partir d'una idea original de Jordi Cadellans, Muriel Villanueva ha pogut aportar la seva mirada literària; la creació ha fluït després coordinant l'expertesa de l'escriptora amb la destresa de la prosa de qui, a més, sabria portar-ho a l'escenari.
No en té res de western, tot i que el combat és, potser, amb un mateix. Com a 1984, de George Orwell, un home ha de sobreviure a un sistema autoritari aparentment democràtic, d’una societat malalta d’un futur imaginat. El Poder ha establert que, als 50 anys, cal demostrar que s’és útil per a la societat per a seguir vivint. Si no, se’ls convida a desaparéixer. Pep Pla i Albert Boronat en van fer una dolorosa i íntima versió a Zero. Ara, Miquel Sitjar dialoga ell sol amb les màquines, una mena de Siri que l’atenalla, que l’arracona per a què es deixi vèncer. Aquest home sol, en realitat, rep una trucada anterior, que li dona la clau per aixecar una crisi inesperada.
El sistema s’ha tornat tant pervers que ha convertit en una mena de reality televisiu. La seva denúncia, agosarada, desesperada, provoca un col·lapse que, mai se sabrà si pot trencar el sistema, o bé tot forma part d’un engany, d’una il·lusió perquè delati possibles conspiradors. A major audiència, major capacitat de presionar un raonament que, en realitat, manlleva la possibilitat de pensar. Potser com a demostració d’esperit crític (adormit en la seva feina d’adul·lador per garantir els suports del líder) l’home sol emmagatzema llibres. Farenheit 451 vibra sota d’aquesta amenaça. I el foc de la raó sembla que pot encendre gràcies al paper que guarden impreses pàgines senceres de novel·la amb les que empatitzar amb els protagonistes dels llibres i reapendre a qüestionar ordres. Tot i la por, tot i la mort, tot i el final.
Muriel Villanueva i Jordi Cadellans han escrit una peça que sap mantenir el ritme, que dóna prou eines a l’actor per mantenir la tensió amb l’espectador. I que sa jugar amb l’ambigüitat i la vulnerabilitat del protagonista per convertir-lo en un heroi mític a ulls de l’espectador. En la seva caiguda del cavall hi ha la fortaleza de la dignitat humana. Un la por, hi hafragilitat de lindividu davant del sistema polític. L’actor Jordi Cadellans, que ha codirigit amb Raül Tortosa el muntatge, ja es va estrenar recentment com a dramaturg amb Here comes your man, un treball per a només dos actors que també servia la trama als intèrprets amb prous girs i un diàleg fluïd carregat de controvèrsia que capturava l’espectador.