A la Sala Flyhard es pot veure, fins al 10 de febrer, l'obra més recent de Mercè Sarrias. A Una butaca al pol nord, dirigida per Mònica Glaenzel, dues psicòlogues s'enreden en un intercanvi dialogal d'allò més revelador i que opera canvis en les seves vides.
D'entrada, contrasta el posat hieràtic de l'Anna, una terapeuta que té consulta pròpia, amb la naturalesa expansiva de l'Eva, una psicòloga que assisteix víctimes de violència masclista i que en aquest context ‒una sessió de supervisió‒ se situa en el lloc de la pacient. La primera, interpretada per Maria Pau Pigem, fa gala d'una gran contenció, des de la rectitud postural fins a una impecable correcció moral, que trontollarà quan l'altra exposi sense filtres la fantasia de prendre's la justícia per la seva mà. Però es tracta tan sols d'un joc d'imaginació, d'una estratègia evasiva, o hi ha alguna cosa més?
Amb dicció clara i to precís, energètic, Susanna Garachana compon un personatge espontani i desimbolt que no pot deixar de banda l'apassionament. La manera com irromp en escena deixa ben clara la necessitat que té l'Eva de desfogar-se. Es deixa caure a terra per asseure's després en un sofà amb vocació de divan i parlar de la seva crisi professional dins la sanitat pública. Explica que cada dia tracta amb dones que es troben en situacions límit i que està farta que, per culpa de l'opressió patriarcal, es vegin a si mateixes com a objectes inútils, electrodomèstics defectuosos o obsolets.
En el marc d'una salut pública molt minvada quant a personal i recursos, l'Eva ha de fer exercicis mentals ‒fins i tot mindfulness, que és com “comprar barat”‒ per distanciar-se de les seves pròpies reaccions emocionals, i no pot sinó odiar-se per haver après a integrar de manera passiva i conformista ‒mandrosa, covarda‒ la violència sistèmica. Ja no vol continuar legitimant amb la seva “frustració assimilada” un sistema podrit que deixa les víctimes en un estat d'indefensió i vulnerabilitat extrema. No pot suportar ser còmplice per més temps de la impunitat dels botxins, i li sembla que el discurs benintencionat de la serena, impassible supervisora se situa en “l'estratosfera dels robots”.
L'obra, que flirteja amb el gènere del thriller, mostra l'evolució d'una entesa amistosa, feta de comprensió i respecte mutu, lluny d'efusions emocionals impostades. Sense establir una frontera clara entre realitat i projecció mental, ens mostra la potencialitat nua i crua de dues dones que han pres consciència de la seva responsabilitat en determinades situacions. La posada en escena s'aguanta sobre la sòlida interacció de les actrius; ni tan sols caldrien els breus apunts videogràfics de Francesc Isern. La sessió ocupa la major part de la funció, i segueixen a l'intercanvi dialogal ‒més socràtic que terapèutic‒ dues escenes més breus que preparen girs importants. Després de l'esclat dansat de l'Anna i d'una inoperant meditació guiada, a les amigues les espera un espai boscós i nocturn, evocat per una llum verda, espectral, i el cant dels grills ‒bon treball, com sempre, de Xavi Gardés‒.
L'Eva, en guerra contra la indiferència i l'estèril, burocràtica legalitat, té alguna cosa d'heroïna grega. Com una moderna Antígona, és capaç de sembrar la llavor de la desobediència i de modificar el pensament de la seva interlocutora. Perdrà l'Anna el seu centre de gravetat permanent? Abandonarà la seva butaca al pol nord? Es deixarà endur per la rauxa justiciera de l'altra? Qui guanyarà, Franco Battiato o Talking Heads?
