Assistir a una sessió de supervisió d'una psicòloga a una seva col·lega no sembla el millor pla per a una tarda nit. I, ves per on... la dramaturga Mercè Sarrias i la directora Mònica Glaenzel ens convoquen a aquesta teràpia entre professionals a l'elegant consulta de la Flyhard (moqueta esponjosa, cadira comodíssima, sofà que crida a fer-hi una becaineta...) que ens atrapa gairebé des del primer moment, ens fa indignar, ens fa pensar, ens fa patir... Tot en un diàleg de vegades trepidant, de vegades divertit, de vegades, fins i tot, tècnic, però sempre emb un rerefons terriblement actual, la violència masclista, que enfoca des d'un punt de vista diferent i, diria, reparador.
L'Eva (Susanna Garachana) parla davant de l'Anna (Maria Pau Pigem), la seva supervisora, d'una pacient que se sent com un elecrodomèstic (tot queda dit!), i d'una altra, i una altra... Els marits no suporten que no funcionin. I vet aquí el problema: si elles no fan bé la seva feina, entenen que els marits s'enfadin. I no denuncien. Una situació molt comuna en casos de violència... familiar, hi ha qui li vol dir? Doncs familiar. Fins que una, una entre ves a saber quantes, denuncia. La situació és desesperadament indignant: el marit incompleix l'ordre d'allunyament...
La conversa entre les dues es va recargolant. L'Anna parla amb una solvència professional que arriba a fer ràbia mentre que l'Eva es va cabrejant (i posant un euro per cada paraulota que se li escapa). Entre la mala llet i el fet d'agafar consciència d'allò que està explicant, l'Eva dirà el què li agradaria fer, amb aquell marit, i l'Anna la comprendrà perfectament. I li dirà el que pensa fer; i ja no hi haurà tanta comprensió... Ho acabarà fent? Aquest dilema és el que ens atrapa durant l'hora i escaig que dura l'obra. Una cercarà el seu "centre de gravetat permanent" de la mà de Franco Battiato, l'altra es cagarà en el seu cap del centre mèdic on treballa, on tot funciona malament, esclar.
El què passa és que tot està fallant, reconeix l'Anna: la societat, la cultura, la justícia, la policia... I la cosa anirà massa lluny, tot i que, mentre que juguem a distingir entre realitat, imaginació i intencions, descobrirem que sempre podrà anar encara més lluny i superar la por, la vergonya, el mindfulness! i els límits ferris que tenim socialment validats.
