“Estic buscant un centre de gravetat permanent que no em permeti anar canviant un i altre cop d’opinió sobre les coses, sobre la gent a la qual necessito. ”. Això cantava el gran Franco Battiato a la que probablement sigui la seva cançó més popular, la magnífica “Centro Di Gravità Permanente”. I l’Anna, la psicòloga interpretada per Maria Pau Pigem que coprotagonitza la nova obra teatral de Mercè Sarrias , es fa seva la cançó i es posa a cantar-la i ballar-la amb frenesí en un moment determinat de l’espectacle que Mònica Glaenzel ha dirigit a partir d’aquest text, com si la seva coreografia en tingués quelcom d’acte catàrtic. L’Anna condueix les sessions de supervisió en les quals la seva també psicòloga amiga , l’Eva, l’exposa totes les maleïdes frustracions , contradiccions i ferides personals , derivades del seu dolorós treball: el treball d’una dona que porta anys i panys atenent dia si i dia també altres dones que pateixen maltractaments. I que, sovint, han acabat seient al despatx on treballa l’Eva arrossegades pel seu entorn ( si han tingut la sort de tenir un entorn conscient de l’infern al qual havien anat a parar), i enfrontades a la seva pròpia negació. La negació de qui no vol o no pot o totes dues coses alhora reconèixer la veritable dimensió del maltractament patit; de qui encara vol veure en el rostre del maltractador una espurna del rostre que tant va estimar , i vol seguir creient en les paraules de penediment que deixen anar tan sovint els matractadors un cop passat el moment de fúria incontrolada . La negació de qui té por de les terribles conseqüències implícites que pot comportar el seu reconeixement i la seva denuncia, fins i tot encara que en sigui conscient de les terribles conseqüències explicites que resideixen en el fet de no reconèixer i no denunciar. La negació de qui li té pànic a la sensació de fracàs personal global que es pot derivar d’aquest reconeixement, enlloc de veure’l com la possibilitat de reconstrucció personal que intenten garantir-li les institucions i els equips professionals teòricament destinats a protegir-la.
Però com molt bé sap l’Eva , aquesta garantia no ofereix cap mena de garanties. Aquesta garantia, sovint, només ve a tranquil·litzar la consciència d’un sistema que es mostra impotent a l’hora de garantir la seguretat i les perspectives de futur de les usuàries ( i eventualment, els usuaris ) que vinguin a buscar aixopluc en aquest mateix sistema. De tot això, i de la impotència que genera en professionals del ram com ara ella mateixa, l’Eva fa ja molt de temps que n’és plenament conscient. Però avui, a la sessió de supervisió que ocupa els setanta-cinc minuts aproximats de l’espectacle, l’Eva vol deixar ben clar fins on la port portar aquesta plena consciencia dels límits . I quines decisions pot arribar a prendre ,tot assumint el límits entre els quals es mou una pràctica professional que alhora ha de transmetre a qui seu a l’altre costat de la taula la seguretat que es poden traspassar els límits. I quan ella comenci a parlar , l’Anna es veurà alhora obligada a posar en qüestió el seu propi centre de gravetat permanent; aquest punt d’equilibri sense el qual, no ens enganyem, una sessió de supervisió deixa de ser-ho , per tal de convertir-se ben bé en una altra cosa ben diferent.
I aquí és on crec que també Sarrias perd una mica massa el centre de gravetat , per tal d’escorar-se cap a posicions que resulten, com a mínim, ben discutibles, ben qüestionables o, directament, ben susceptibles de ser directament rebutjades. No entraré en fer espoilers d’altra banda fàcilment deduïbles. Però quan un pic i una pala es transformen en símbols ben visibles de les solucions que cal aplicar quan la impotència ens ennuvola els ulls, la ment i la raó, llavors el discurs que intenta denunciar les incommensurables fallides d’un sistema que no vol o no sap trobar solucions viables, es transforma en quelcom massa semblant a un discurs justicier dels de tota la vida. D’aquells que, quan ens venen servits des d’altres vessants ideològiques, rebutgem radicalment. Però que quan ens arriben servits des d’espais ideològics molt més propers, tendim a mirar amb molta més condescendència o, ja posats, a identificar-nos directament amb ells.
Crec alhora que, malgrat el bon treball de les seves dues actrius, Sarrias banalitza un xic massa el rigor que implica fer una sessió de supervisió en el camp de la psicologia. I que falla a l’hora d’intentar crear certa tensió ètica en el diàleg que s’estableix entre les dues psicòlogues: no costa gaire veure des del mateix moment en el qual esclata el fals conflicte a partir d’una revelació que (verdadera o falsa) resulta colpidora, cap on acabarà inclinant-se també la màxima responsable de mantenir el centre de gravetat permanent. Cert: el ja assenyalat bon treball interpretatiu, i la molt ajustada aproximació a la impotència congènita que implica treballar en un àrea com ara aquesta en la qual treballa la psicòloga supervisada mentre es van acumulant els cadàvers de dones assassinades, se’ns presenten com aspectes positius del muntatge. Però aquesta no deixa de ser per això una proposta fallida , més involuntàriament efectista que veritablement torbadora.
