Una família balla

informació obra



Producció:
Festival TNT -Terrassa Noves Tendències, Los Detectives, Marc Caellas, Esteban Feune de Colombi
Autor:
Los detectives , Pablo Fidalgo Lareo
Direcció:
Pablo Fidalgo Lareo
Escenografia:
Oriol Milán
Vídeo:
Oriol Milán
Il·luminació:
Joan Bailón
Sinopsi:

Què passaria si ens comuniquéssim amb els nostres familiars sense utilitzar el llenguatge? Quins mecanismes es posarien en joc? Com es modificarien els nostres gestos més quotidians? "Una família balla" explora la possibilitat de distorsionar la quotidianitat d'un clan familiar normal i corrent a través de la dansa per trobar altres formes d'expressió. 

Les relacions familiars es caracteritzen sovint per la seva condició hermètica i codificada: hi ha rols i jerarquies, codis establerts que heretem de manera externa i d'altres que provenen de la pròpia herència familiar. "Una família balla" té com a objectiu analitzar i modificar tots aquests codis tradicionalment subjectes a la família a través del moviment i la dansa.

Crítica: Una família balla

26/03/2017

Pares i filles

per Núria Sàbat

Estrenada el 2015 dins el Festival TNT de Terrassa, Una família balla torna a presentar –tot i que amb canvis tan comprensibles com substancials– les seves particulars interioritats a la sala de L’Antic Teatre. Aquest projecte escènic de Mònica Almirall i Mariona Naudin –a partir d’una idea d’aquesta última– pren el cos com a mitjà per expressar les relacions que s’estableixen entre els membres d’una família i, alhora, per explorar noves fórmules artístiques que combinen diverses disciplines: música –amb dos músics, teclat i clarinet– i cançó en directe, audiovisual, teatre i, essencialment, la dansa.

Treballat en un format site-specific –i, per tant, només apte per a determinats espais–, el muntatge s’endinsa en el paper afectiu que ha jugat el ball en el lligam pare i filla; entre la Mònica i en Lluís Almirall, d’una banda, i la Mariona i en Romà Naudin, de l’altra. Tots ells són uns entusiastes del ball –siguin sardanes, pasdobles, cúmbies, salsa o pop– i en la vida de tots ells, la música hi ha estat sempre present.

D’aquí neixen els records d’infantesa, la tendresa o l’alegria d’uns instants compartits que han ajudat a enfortir uns vincles que de vegades l’edat o les circumstàncies poden afeblir. Uns records que es fan visibles a través dels diferents números de ball, però també de la verbalització, nua, planera i sense cap mena d’efectisme, que en fa cada un dels membres en un breu relat biogràfic en primera persona posat en boca de qui no n’és el protagonista; de manera que els pares es posen al lloc de les filles i a la inversa.

Aquest relat familiar s’alterna amb diferents escenes que si bé aparentment poden semblar descontextualitzades acaben encaixant perfectament i configuren un tot coherent i entenedor. L’humor –“La fuga”– s’hi combina amb la pinzellada històrica i política –“Transició”, “Apertura”, “Eleccions”...– i el to reivindicatiu que posa en relleu la figura de les dones, des d’Ifigènia a Amparito Roca i passant, entre d’altres, per E. Kendall, una jove i desconeguda treballadora britànica que es va suïcidar als 19 anys.

El resultat és una proposta singular i estimulant que exhala naturalitat, agraïment, sinceritat i, per damunt de tot, una gran generositat.