El creixement del sentiment «ultra» entre les generacions més joves sovint es produeix sense que es noti, progressivament i amb subtilesa. I quan surt a la llum, la frustració dels més grans, que se senten fracassats per l'educació transmesa, es converteix en actitud reaccionària. En aquest clima tan contemporani hi influeixen el goteig de segons quins discursos des de tribunes polítiques, els tuits insolents sense control, els vídeos a la xarxa com a model heroic sobre fets racistes emesos en bucle i altres elements ambientals que, a l'hora de les urnes, s'acaben traduint en vots protesta que alimenten els reduïts nuclis totalitaris que ja existien amb un resultat que deixa bocabadats els que es pensaven que tenien el monopoli del poder i de la presumpta justícia i igualtat de drets per a tothom.
El dramaturg Pau Miró (Barcelona, 1974) parteix d'aquest fenomen que ha anat creixent amb força a tot el món més desenvolupat —primer als EUA i després a Europa— en aquest primer quart de segle XXI, arran sobretot de la crisi financera que ha trasbalsat el promès estat del benestar —qui l'ha vist i qui el veu!— i que ha deixat la generació més jove, que és a la franja dels vint, sense una escletxa de llum al final del túnel. I el que és pitjor: sense previ avís.
L'autor Pau Miró posa entre les cordes la relació entre un pare, escriptor d'ofici i d'audiència bestseller, de tendència social oberta i progressista, i el seu fill, estudiant brillant, amb un coeficient d'intel·ligència superior al de la mitjana, amb idees pragmàtiques i tan conservadores que el pare el compara en una ocasió com si fos un «becari de Donald Trump», sense que calgui afegir res més perquè la doble etiqueta «Donald&Trump» tothom sap què amaga i què representa.
L'estructura de l'obra té en constant procés de reconstrucció de la història els espectadors. Primer perquè l'Escriptor (l'actor Julio Manrique) està en procés de creació de la seva pròxima novel·la en fugaces escenes que, en clau de flaixbac, reculen i avancen per relatar allò que ha marcat una línia de desconfiança entre pare i fill: la trucada dels responsables d'un campament d'estiu amb un grup de nois i noies etiquetats de marginals per la seva procedència i on participava també el fill des de feia uns anys —el pare creia que li seria una experiència valuosa per conèixer de prop una altra realitat— i la denúncia dels monitors per una acció agressiva i racista del fill amb un dels nois immigrats del campament.
Cal advertir d'entrada que Pau Miró defuig del registre de «documental» i insinua només amb algunes pistes quina és la clau del conflicte. Per tant, posa els espectadors a tocar de les conseqüències familiars del mateix conflicte, de l'enfrontament entre pare i fill, de la poca empatia que sent el fill per la feina d'escriptor del pare, sobretot perquè sap que les seves novel·les parlen de la realitat del seu voltant familiar i no li perdona que hagi explotat en literatura el fet de la malaltia i la mort de la mare. Només quatre personatges per a una història tan real —com no enganya el títol— que es viu dia a dia en nuclis familiars, instituts, universitats, associacions, departaments institucionals d'atenció als joves i bufets d'advocats especialitzats en resoldre conflictes socials.
Però Pau Miró se centra en el protagonisme del pare escriptor i la seva editora, en la preparació de la presentació de la seva última novel·la, en la decisió del pare de posar un punt i a part en la vida que ha portat per dedicar-se a defensar el seu fill, en la incomprensió de la direcció editorial que veu perillar la mina del «negoci» i la mala relació amb la psicòloga que, per teòricament ajudar-los, ha de redactar l'informe de l'agressió denunciada pels monitors sobre el seu fill.
Diria només que a Pau Miró se li ha escapat la mà en la relació idíl·lica que retrata dels escriptors i les seves editorials. Que l'ha idealitzat a l'extrem. O potser que, amb bon criteri d'autor, l'ha marcat amb una intenció més aviat cinematogràfica. El cert és que, per aquest verals, malgrat que hi ha grans grups editorials que tendeixen a prefabricar muntatges d'èxit, la relació escriptor-editorial no arriba als nivells que han popularitzat les pel·lícules americanes i algunes d'europees. I no cal dir que els plecs de folis —que en un moment donat formen una part de l'attrezzo de l'obra— han anat desapareixent del mapa, substituïts per minúsculs i freds llapis de memòria. Tot i això, s'entén la passió romàntica de l'editora que confessa que toca el cel amb la punta del bolígraf vermell quan corregeix, retoca i refà fragments i capítols sencers dels llibres que té encarregats entre mans, sempre sobre la «suavitat» del paper. Tota una declaració de principis de nostàlgia literària.
«Una història real» és d'aquelles obres que activen el pistó intercreatiu dels espectadors. I ho fa amb un registre que, partint d'aquí, s'acosta a altres obres d'autors internacionals, cosa que la fa molt exportable, com ja ha passat amb alguna altra peça de Pau Miró, per exemple «Plou a Barcelona» (2004), que ha passejat per escenaris internacionals.
L'encert d'«Una història real» s'arrodoneix amb el repartiment i acaba sent el principal atractiu del muntatge, afegit al fet que el mateix Pau Miró s'ha esmerat en una direcció molt polida que fa que la llengua de tots quatre intèrprets no sigui aquella lletania estranya que a vegades castiga l'oïda al teatre.
L'actor Julio Manrique fa el paper del Pare de segle XXI amb una dosi de credibilitat molt efectiva, passant de la situació d'escriptor venerat i brillant a la pressió mediàtica centrada en la notícia de l'afer racista del seu fill. L'actriu Laura Conejero és l'Editora que senyoreja en cadascuna de les seves intervencions i fa que el seu personatge evolucioni des de la torre de vori en la qual es troba per la seva posició a l'editorial a la feina d'omplir capses perquè deixa el lloc i es dedica a escriure i a publicar... en una editorial més petita! El jove actor Nil Cardoner, el Fill, manté el pols —malgrat algun discurs expressament científic de superdotat— en les escenes cara a cara, tant amb el pare, com a l'editora. I l'actriu Mireia Aixalà, la Psicòloga, irradia la rectitud de la fredor de la seva feina burocràtica i a la vegada la feblesa de l'estrès que el que hi veu li ocasiona.
Parlant de fenòmens «ultra», es pot dir, sense la intenció de banalitzar l'adjectiu, que Pau Miró serveix amb l'obra «Una història real» tot un quartet interpretatiu «ultrabrillant». (...)
