De vegades, als escenaris d’una ciutat coincideixin diferents versions d’una mateixa obra, temàtica o fins i tot d’un mateix autor. En aquest cas, l’atzar ha volgut que dos dels nostres teatres –Goya i La Villarroel– hagin estrenat paral·lelament dues obres amb més d’un punt en comú. D’una banda, l’autoria: Pere Riera i Pau Miró són autors de pensament i visió contemporània, d’escriptura àgil i acurada, sovint presents a la cartellera. De l’altra, i malgrat les diferències naturals i necessàries, La dona del 600 i Una història real giren a l’entorn d’un mateix tema central –assumir i viure el dol per una persona estimada– inserit en altres problemàtiques prou actuals.
Una història real planteja la difícil relació entre un pare i un fill que no s’acaben de trobar. La dualitat d’emocions mai expressades, la divergència d’interessos, la incapacitat de gestionar la pèrdua de la mare i dona de l’escriptor fan que, malgrat l’amor i la bona educació, la bretxa de la incomunicació s’eixampli extremament. Hi ha, per descomptat, la diferència generacional, la necessitat d’individualitzar-se, de forjar-se un futur (el fill) o de consolidar o mantenir un present exitós (el pare), però també, i sobretot, la manca d’empatia, d’una comunicació oberta i sincera que els permeti retrobar-se.
Dramatúrgicament, Pau Miró hi desplega els coneixements d’una disciplina que conrea amb èxit des de fa ja una bona pila d’anys i, a través de la figura del pare –un brillant creador de best-sellers–, hi aboca el que configura la base de l’escriptor: deixar-se fagocitar pel personatge, esbrinar-ne els punts foscos, cecs, que determinen la seva actitud vital, i la necessitat de l’autor de convertir-ho tot en matèria literària, fins al punt d’arribar a crear una nova realitat en què la vida i la ficció ja són indestriables. De retruc, Miró ens parla també de l’auge de les ideologies ultradretanes i d’algunes de les seves conseqüències, així com dels atzucacs en les relacions familiars i en les socials.
Nil Cardoner materialitza el fill, un noi intel·ligent, però emocionalment perdut que flirteja amb el costat fosc de les que semblen erigir-se com a noves elits, i s’alça com un bon adversari –si bé encara ha d’acabar de polir alguna aresta– de Julio Manrique, asserenat i creïble, que ens fa arribar les contradiccions i emocions del seu personatge. Laura Conejero (editora) i Mireia Aixalà (psicòloga) són molt més que actrius i personatges secundaris, ja que tant la seva interpretació com el seu paper dins l’obra contribueixen a completar la peça tot mostrant-ne les cares que solen quedar més amagades o relegades.
Aquesta història amb lleuger ressò de thriller que capta l’interès i l’atenció –i les manté– durant els 90 minuts de funció, no ofereix, però, un desenllaç concloent, un final que resolgui dubtes, perquè Miró, com sempre, és més amant de les preguntes que de les respostes i sol deixar la decisió en mans de l’espectador, donant-li, d’alguna manera i salvant les distàncies, el poder de l’editora: retallar, afegir, refer o reconstruir la història que se’ns planteja.
