Una història real

informació obra



Direcció:
Pau Miró
Autor:
Pau Miró
Intèrprets:
Julio Manrique, Laura Conejero, Mireia Aixalà, Nil Cardoner
Sinopsi:

Gestionar un dol no és gens fàcil. Però fer net és una necessitat, una teràpia beneficiosa per a l’ànima per poder tirar endavant. Cada persona troba la seva manera de portar-la a terme, alguns ho aconsegueixen sols i d’altres necessiten una petita ajuda externa. Però què passa quan els buits emocionals i educatius fan que un jove busqui refugi desesperadament? Què pot portar un jove de família progressista a coquetejar amb l’ultra dreta supremacista? És la por? La solitud? O la manca de referents sòlids?

Un adolescent que se sent desemparat i incomprès. Un pare absorbit per la seva professió. Un dol per gestionar. Una novel·la pendent de ser publicada. Una butaca atrotinada, plena de records, al bell mig del menjador. Un secret que pot acabar amb tot. I a l’exterior, el món no sembla anar millor: el discurs de la por agafa força, les esquerdes del pensament progressista són cada vegada més grans, l’individualisme ferotge impera. La clau és la supervivència.

Finalista text. Premis de la Crítica 2019

Finalista revelació. Premis de la Crítica 2019

Crítica: Una història real

11/12/2019

Tan real que res no és el que sembla

per Teresa Ferré

Pau Miró escriu i dirigeix Una història real, un text inquietant que avança a escena en forma de thriller on els silencis diuen tant com les paraules, una mena de desafiament per a l’espectador perquè és qui, a través de la seva perspectiva, fixarà l’atenció en un o altre dels temes que l’autor planteja. Direcció clara i neta, espai neutre, il·luminació en clarobscur per plantejar l’aiguabarreig emocional de manera continguda i uns intèrprets, el veritable reclam de l’espectacle. 

D’entrada el dramaturg volia parlar de l’ascens de l’extrema dreta però aquesta és una qüestió que només hi batega tangencialment, sobretot expressada clarament a través d’un discurs econòmic ultraliberal i de manera més ambigua amb un conflicte racista del personatge més jove, que no prou aclarit per si sorgeix de la seva ideologia. Tampoc la gestió del dol que pare i fill estan vivint després de la mort de l’esposa i mare centralitza el discurs, més aviat és el pes dels silencis i la incapacitat de comunicar-se entre tots dos el que expressa el patiment per l’absència, personificada perfectament en un objecte solitari i que trenca amb l’estètica general de la posada en escena. 

En canvi, Miró sí que desplega totes les armes de dramaturg per introduir-nos en el detall del procés creatiu d’una obra literària (una mica evocant el que va fer Juan Mayorga a El chico de l'última fila) i en l’engranatge i la cuina del món editorial. Ho fa a través d’un escriptor que ha fet de l’autoficció el gènere que l’ha catapultat a l’èxit, sobretot amb l’experiència de la malaltia i mort de la seva dona. El qüestionament ètic de burxar en una vivència d’aquest tipus li ve del seu fill, un adolescent d’altes capacitats que té en el combat diàlectic l’arma perfecta per violentar el seu pare. La gran qüestió que amara tot l’espectacle és l’empatia, la capacitat o no de posar-se en el lloc de l’altre i un conflicte que serveix de detonant, el qual l’espectador descobrirà a poc a poc gràcies als quatre personatges. 

L’escriptor i el seu fill, Julio Manrique i Nil Cardoner, mantenen un duel constant durant tota la funció. D’una banda el perfecte control de les emocions de Manrique tant en la dicció com en el gest; de l’altra l’energia al límit que ens indica que Cardoner té molt de camí a recórrer com a intèrpret. Només l’havíem vist en un altre espectacle, Victòria, també de Pau Miró i interpretant un personatge secundari, i el salt amb aquest protagonista és espectacular. Tot i que els dos personatges masculins són els puntals de la història, l’editora interpretada per Laura Conejero, que a les seves mans es converteix en una dona brillant que evoluciona subtilment fins el cop final, i la treballadora social Mireia Aixalà justa a cada intervenció malgrat que li toca una reacció professional totalment inversemblant fruit del text, donen la volada necessària a una dramatúrgia ambiciosa que provoca la reflexió i no deixa indiferent. Una proposta no apta per al públic còmode i molt adient en el context actual. 

Trivial