Una imagen terrestre

Nous formats

informació obra


Sinopsi:

Després de set anys ocupades amb el projecte-teranyina Díptico por la identidad, el col·lectiu Vértebro (format per les andaluses Ángela López, Juan Diego Calzada i Nazario Díaz) va decidir l’any 2019 que calia fer barbecho.

Barbecho és un terme que ve d’abans de l’asfalt. En agricultura, vol dir deixar la terra tranquil·la durant un temps tan improductiu com necessari. Per les integrants de Vértebro es tractava de donar-se un temps per deixar emergir, o retrobar-se, amb raons pertinents per seguir creant en el context climàticament i políticament hostil en què vivim. Agafar distància per observar el paisatge i escollir nous focs i nous camins per perseguir-los, o mirar d’apagar-los.

Dos anys precaris i una residència de creació del TNT més tard, Vértebro arriba al festival d’enguany havent reordenat els mobles del seu univers poètic. S’hi tornen a sentir còmodes. Des d’allí, ens envien una postal, una primera imatge o reflexió sobre la terra i els focs que l’assetgen. El tema? La sobrepoblació i, amb ella, la qüestió sobre si el dret a la vida humana és superior al dret a la Vida – i punt.

Les postals solen ser petites composicions dins un marc ben dibuixat i una pot escriure-hi el que vulgui a darrere, personalitzar-la, estripar-la, respondre. La composició d’Una imagen terrestre consisteix de cossos en acció, dispositius lumínics i una banda sonora que sembla treta d’una pel·li de ciència-ficció. Tot per generar una tensió, un suspens entre els mitjans artístics en joc, la nostra mirada i les preguntes i provocacions existencials que Vértebro vol plantejar. Pel que fa a la banda sonora, la firma Isabel do Diego, alter ego de’n Juan Diego i picada d’ullet a l’advocació per la multiplicitat d’identitats i gèneres que també forma part de les renovades voluntats polítiques i poètiques del col·lectiu.

Una postal que ens convida a ser part de viatge i d’univers.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Una imagen terrestre

08/10/2021

Déus agnòstics de la humanitat

per Jordi Bordes

El col·lectiu Vértebro constreix una història distòpica que pretén resoldre amb la fi de la depredació. Un conte que no és distant i futurista (com el que ensenya ara el film Dune, de nou) si no que arrela en les preguntes que ja fa anys que ens anem fent (Pulmons). És interessant com plantegen (només amb text projectat i ambientat per unes accions a l'escena aparentment desconnectades) com si remetessin a El planeta dels simis. El que és una decisió personal (l'esterilització per a evitar la superpoblació) passa a ser una ordre d'un organisme internacional. Troben una forma arbitrària per reduir a un terç la poblacio mundial i, així, aconseguir que la Natura es vagi recuperant de dècades de depredació humana.

És un conte explicat a la vora del foc, però amb una posada en escena visual, similar a la d'A nublo, del mateix TNT. A mesura que avança la trama, es veuen més les incoherències de la humanitat (i, en part, del muntatge, que no pretén ser una tesi inequívoca): Què porta a imaginar que una persona que s'esterilitza serà més respectuosa amb el Medi Ambient? No hauria de ser la descendència, precisament, la major garantia de protegir el món perquè els néts la puguin disfrutar? Quina necessitat hi ha en operar-se els òrgans vitals? No és l'humà suficientment conscient per a no procrear, si és això el que ha decidit? En tot cas, el quadre que dibuixa com si fossin déus agnòstics del segle XXI (i XXII) mostren les contradiccions de l'antropocentrisme mundial. Si els humans deixem de dominar la Terra, aquesta trobarà una sortida. Potser el canvi Climàtic és, simplement, la demostració que la Terra ha deixat de dependre de l'home i ja escriu les seves regles, aniquilant formes de vida animal però també condicions amables de vida humana. Vaja, com la tsi de Katastrophe de l'Agrupacion sr Serrano. Els de Vértebro es converteixen en ombres que mouen fils, que baixen de la pinta del teatre penjats i que proven de trobar una nova vida en un espai d'una Natura exuberant que recupera alè i avança la humanitat per la crisi de fi de cicle humana.