Una intervenció

informació obra



Sinopsi:

T'has sentit mai traïda o decebuda per un amic o una amiga? O bé has sentit, potser, que no has estat a l’alçada del que ell o ella necessitava de tu? Què li demanes, a un amic? Què estàs disposada a donar? Coneixes bé els teus amics? Saps ser una bona amiga? Què significa, per tu, l’amistat? Totes aquestes preguntes em ballaven pel cap després de llegir Una Intervenció, de Mike Bartlett.

Sí, sabem que un amic és algú amb qui podem compartir, riure, discutir i fins i tot barallar-nos fins a l’insult, però sobretot algú amb qui podem comptar sempre que el necessitem.

Però… què passa quan el seu comportament o el seu posicionament polític ens resulta intolerable? O quan prenem opcions vitals oposades que entren clarament en conflicte? O quan estem convençuts que l’altre està equivocat i que va de cap al desastre?

Tenim dret, aleshores, a “intervenir” o potser hem de callar i limitar-nos a “ser-hi” per ajudar-lo a recollir les peces? O potser encara, més covarda i egoistament, és lícit allunyar-nos per evitar qualsevol enfrontament o decepció? Fins a quin punt som capaços d’acceptar els errors o les febleses de l’altre sense sentir-nos ofesos o traïts? I, per altra banda, fins a quin punt el nostre posicionament polític condiciona les nostres relacions personals?

En una època tan crispada social i políticament com la nostra, l’obra de Mike Bartlett fa que ens qüestionem la nostra noció d’amistat, però també fins a quin punt el nostre deure com a amics s’estén al nostre deure d’éssers humans civils, examinant els límits de l’autèntica amistat i de la responsabilitat social, i ho fa d’una manera divertida i commovedora, sense donar respostes ni prendre partit. Cap dels dos personatges d’Una Intervenció té la raó absoluta, ni cal que la tingui. O, més ben dit, cadascun d’ells té la seva. Com segur que cadascun de nosaltres la té. Però no va d’això, la cosa. Va d’acceptació, de respecte, de estimació sincera. De dir-nos la veritat encara que faci mal, d’assumir qui som i, també, qui és l’altre, sense voler canviar-lo. De saber si en som capaços.

L’autor dóna instruccions precises per la posada en escena: “L’obra -diu- es representa davant del teló, com Morecambe i Wise, o Abbot i Costello. Només s’introdueix l’atrezzo mínim per a cada escena”. La referència a les parelles de vells còmics (i sovint també, amics) no és pas gratuïta. Als actors, desprotegits de qualsevol ornament escenogràfic, no els hi queda res més que les paraules i la seva veritat.

I pel que fa als personatges diu: “A i B són designacions per les rèpliques, no pas noms” i “poden ser interpretats per actors de qualsevol edat, gènere o ètnia”. De fet, podríem ser qualsevol de nosaltres. Jo he fet la meva tria, conscient que tota altra opció possible implicaria noves i diferents connotacions.

Sílvia Sabaté


Crítica: Una intervenció

13/09/2021

Amistats intervingudes davant d'un teló vermell

per Ramon Oliver


Heu sentit a parlar d’allò que al món anglosaxó és conegut com a  el  “double act”? En realitat, no cal viatjar cap  al   món anglosaxó, per a tal de trobar-nos exemples geogràficament ben propers (aquí teniu els casos dels mítics Tip i Coll, o dels mateixos Faemino y Cansado) d’una  fórmula de comicitat basada en la interrelació de dos comediants –sovint amb caràcters i/o físics ben contrastats- que, més enllà de les diferències que conviden a fer riure, semblen també units per una molt estreta i llarga amistat. I tampoc no caldria furgar massa, per reconèixer que el “double act” s’escola alhora amb molta freqüència dins d’ un grapat d’obres clàssiques- comèdies la majoria, però també d’altres que no ho son tant- que intercalen en el seu argument aquesta mena d’interludis humorístics a dues bandes. Però si ens ho prenem en un sentit etimològicament estricte, l’expressió “double act” està estretament vinculada al món del “Music Hall” britànic i de la seva variant nord-americana, el teatre de “vaudeville” ( que cal no confondre amb el teatre de vodevil). I si voleu uns quants exemples emblemàtics d’aquesta forma de duet, només us cal pensar en el gras i el prim, els sensacionals Oliver Hardy i Stan Laurel. O en els potser menys genials però al seu dia també ben cèlebres Abbott i Costello. O en els mateixos Morecambe i Wise, que a casa nostra ens poden resultar desconeguts... però que per a un britànic com ara Mike Bartlett resulten una referència obligada, quan d’aquesta mena d’humor es tracta: tot i que el nostre autor només tenia quatre anyets quan el duet va deixar d’existir el 1984 a causa de la mort de Morecambe , els enregistraments televisius del tàndem continuen figurant entre els 100 millors programes mai emesos per la televisió de la Gran Bretanya.

Parlant de Bartlett: els teatrers de soca-rel, heu tingut ja bones proves del seu brillant talent i de la seva mordacitat humorística gràcies al triangle ple d’ambigüitats bisexuals que ens presentava "Cock", i a la despietada lluita per a un lloc de treball amb quelcom de cursa de braus que escenificava “Bull”. Però si la vostra addicció és més aviat televisiva, Bartlett l’ha alimentada també a dojo mitjançats sèries tan memorables com ara “The Town”, “Doctora Foster” o la força recent “Life”. I si us sentiu tan atrets per la pantalla domèstica com per l’escenari , probablement coneixeu ja també – i en cas contrari, podeu posar-hi remei avui mateix- la versió televisiva  de la seva estupenda obra “El rei Carles III”, que especula amb notable i demolidora ironia sobre com pot acabar sent el regnat del Príncep de Gales el dia que la reina Isabel ens falti, i que va triomfar de forma aclaparadora ( i completament justificada) tant als escenaris de Londres com als de Broadway.

El cas és que ,tot coincidint amb el moment  (2014) en el qual la majestàtica comèdia reial triomfava al Almeida Theatre de la capital britànica , Bartlett va estrenar també aquesta altra obra de dimensions  potser més modestes (allà on hi tenia cabuda tota una regia família, aquí només hi ha espai per a dos comediants), però no per això menys temàticament ambiciosa. I és que – no m’ho negareu-, poques coses resulten tan ambicioses quan es tracta d’escriure un bon guió ( els de Bartlett, crec que ja ha quedat clar, acostumen a ser esplèndids) o una bona peça teatral, com el fet d’intentar aconseguir que una obra pugui compaginar el seu contingut diguem-ne que polític ,amb la seva capacitat per a reflectir la complexitat de les relacions humanes ,sense reduir-les a estereotips  purament ideològics. I això és precisament quelcom que aconsegueix amb una molt calculada aparent senzillesa aquesta comèdia tan divertidament trista; aquest “double act” –així és com el veu el mateix autor-  tan patèticament humorístic sobre l’amistat, els límits que aquesta pot o no pot permetre’s traspassar , les dependències emocionals que poden o no poden saltar-se abismes ideològics, i  la transigència o intransigència amb la qual abordem els nostres vincles afectius.

Tal i com assenyala Bartlett, som davant d’un text que parla sobre “la complicitat, la divisió, el drama i la complexitat” que s’estableix entre dues persones intensament unides per un vincle d’amistat. Un text que , tal i com remarca també el mateix autor, està concebut com si es tractés d’un “double act” que s’ha de representar davant d’un teló, amb un mínim (quan més mínim, millor) d’atrezzo , i comptant amb dos intèrprets que poden tenir qualsevol edat, qualsevol gènere o qualsevol ètnia : els seus personatges són reconeguts com a personatge A i personatge B, per tal d’atorgar-lis precisament aquesta indefinida versatilitat. Tot i que , al muntatge que dirigeix Sílvia Sabaté, s’hagi optat igual com ja va passar a Londres per a fer que una actriu ( Marta Aguilar) es fiqui sota la pell d’A i un actor d’edat similar ( Bernat Quintana), ho faci sota la pell de B, conferint-li així als seus personatges unes connotacions que de ben cert resultarien diferents si, sense canviar ni una coma del text, s’hagués optat per una altra mena de repartiment.

Val a dir que, teló vermell a banda, Sabaté tira mà d’uns quants enregistraments vìdeogràfics que ens il·lustren sobre el decorat domèstic en el qual transcorre l’existència d’aquests dos amics quan no estan junts, i ens ofereixen també un referent visual de la mena d’intervenció política i militar a la qual remet el títol. Un títol que, d’altra banda, remet alhora al significat que li donem a la paraula “intervenció”, quan la relacionem amb el fet d incidir en la vida d’algú que ens resulta molt proper...  o de permetre o no permetre  que algú que ens resulta molt proper, vulgui incidir en la nostra pròpia vida , i  vulgui obrir-nos els ulls sobre allò que preferim seguir observant amb els ulls tan tancats com ens vingui de gust.

Les primeres imatges enregistrades que veiem, ens mostren a A, esperant amb impaciència l’arribada de B, per tal d’anar plegats a la manifestació que s’ha organitzat en contra d’una intervenció militar que mai s’acaba de concretar: fer-ho, li restaria el caràcter imprecís i universal que tant li escau al text. Però, d’altra banda, tot plegat  et fa pensar d’allò més en les grans manifestacions mundials que es van organitzar aviat farà dues dècades per tal de protestar contra aquella invasió de l’Afganistan que – com és ben sabut i com acabem de comprovar - tan bons resultats va donar, i que va ser seguida per una no menys triomfal invasió de l’Iraq. I doncs: pot haver-hi algú capaç de recolzar una intervenció d’aquesta mena ; algú capaç de justificar que el meu país ataqui un altre país que no ens ha fet res de res, donant pas així a un acte bèl·lic que deixarà al seu pas milers de víctimes innocents i provocarà alhora l’èxode de milers de futurs refugiats? No pas entre els meus amics!

Però el cert és que B, el millor amic d’A , ha optat no solament per quedar-se a casa, sinó també per recolzar la necessitat d’una invasió capaç d’aturar el desgavell imperant al país envaït. I això li ha fet molt de mal a A, com ens quedarà ja del tot clar quan s’aixequi seguint el ritme d’una harmònica el teló que dona pas al primer acte de la comèdia. I la cosa no acaba aquí, tot el contrari: com una cosa porta cap a una altra, ben aviat , i entre copa i copa – les copes, aquí, també hi juguen un paper determinant- , es començarà a evidenciar que hi ha invasions relacionades amb la vida privada que poden fer-li a una amistat tant o més de mal que les discrepàncies relacionades amb les invasions militats derivades de determinades estratègies polítiques. I no entrarem en detalls, tot i que de seguida podreu detectar que l’excel·lent text de Bartlett entra ben a fons  en aquella mena de detalls que posen a prova la fermesa de qualsevol amistat .

Tenim la suficient tolerància, com a per a poder tolerar que les nostres més fermes amistats, es fiquin en decisions i eleccions nostres que no admetem que siguin qüestionades? Una bona amistat, és aquella que no es talla a l’hora de furgar en segons quines ferides, si creu que així t’està ajudant a reaccionar, o una bona amistat és aquella que et recolza et tot moment facis el que facis, i només quan has caigut a l’abisme t’assenyala les causes d’aquesta caiguda per tal d’ajudar-te a remuntar? En qualsevol cas, l’amistat entre A i B quedarà penjada d’un fil ( o més aviat, d’una corda), quan arribi el sorprenent acte final, amb el qual l’autor remarca també de forma ben contundent la dependència que s’ha creat entre aquest amic i aquesta amiga que, de forma paradoxal, ara depenen també del volum amb el qual s’emeten les noticies sobre la polèmica intervenció.

L’afinada direcció de Sabaté condueix amb ritme ben precís el text de Bartlett , fins arribar a aquest acte final amb el seu puntet de desafiament físic que potser és el tram de l’espectacle més necessitat d’una certa intervenció que ajusti el “timing” de l’escena. En qualsevol cas, arribats a aquest punt, Aguilar ( que no es passa mai de grau alcohòlic amb efectes interpretatius excessius, malgrat l’elevat índex de beguda amb alta graduació alcohòlica que es fica al cos)  i Quintana  ( que sap com traspassar la rígida seriositat de B sense presentar-lo amb forçada empatia) ja han sabut dibuixar amb gran precisió la fragilitat trencadissa i el grau de necessitat mútua  d’aquest parell de personatges amb cert tarannà de “losers”,. Uns personatges   que , com assenyala l’autor, si manquen al text de nom, de sexe, d’edat o d’ètnia, és precisament perquè en ells s’hi pot reconèixer el perfil de qualsevol de nosaltres.