T'has sentit mai traïda o decebuda per un amic o una amiga? O bé has sentit, potser, que no has estat a l’alçada del que ell o ella necessitava de tu? Què li demanes, a un amic? Què estàs disposada a donar? Coneixes bé els teus amics? Saps ser una bona amiga? Què significa, per tu, l’amistat? Totes aquestes preguntes em ballaven pel cap després de llegir Una Intervenció, de Mike Bartlett.
Sí, sabem que un amic és algú amb qui podem compartir, riure, discutir i fins i tot barallar-nos fins a l’insult, però sobretot algú amb qui podem comptar sempre que el necessitem.
Però… què passa quan el seu comportament o el seu posicionament polític ens resulta intolerable? O quan prenem opcions vitals oposades que entren clarament en conflicte? O quan estem convençuts que l’altre està equivocat i que va de cap al desastre?
Tenim dret, aleshores, a “intervenir” o potser hem de callar i limitar-nos a “ser-hi” per ajudar-lo a recollir les peces? O potser encara, més covarda i egoistament, és lícit allunyar-nos per evitar qualsevol enfrontament o decepció? Fins a quin punt som capaços d’acceptar els errors o les febleses de l’altre sense sentir-nos ofesos o traïts? I, per altra banda, fins a quin punt el nostre posicionament polític condiciona les nostres relacions personals?
En una època tan crispada social i políticament com la nostra, l’obra de Mike Bartlett fa que ens qüestionem la nostra noció d’amistat, però també fins a quin punt el nostre deure com a amics s’estén al nostre deure d’éssers humans civils, examinant els límits de l’autèntica amistat i de la responsabilitat social, i ho fa d’una manera divertida i commovedora, sense donar respostes ni prendre partit. Cap dels dos personatges d’Una Intervenció té la raó absoluta, ni cal que la tingui. O, més ben dit, cadascun d’ells té la seva. Com segur que cadascun de nosaltres la té. Però no va d’això, la cosa. Va d’acceptació, de respecte, de estimació sincera. De dir-nos la veritat encara que faci mal, d’assumir qui som i, també, qui és l’altre, sense voler canviar-lo. De saber si en som capaços.
L’autor dóna instruccions precises per la posada en escena: “L’obra -diu- es representa davant del teló, com Morecambe i Wise, o Abbot i Costello. Només s’introdueix l’atrezzo mínim per a cada escena”. La referència a les parelles de vells còmics (i sovint també, amics) no és pas gratuïta. Als actors, desprotegits de qualsevol ornament escenogràfic, no els hi queda res més que les paraules i la seva veritat.
I pel que fa als personatges diu: “A i B són designacions per les rèpliques, no pas noms” i “poden ser interpretats per actors de qualsevol edat, gènere o ètnia”. De fet, podríem ser qualsevol de nosaltres. Jo he fet la meva tria, conscient que tota altra opció possible implicaria noves i diferents connotacions.
Sílvia Sabaté
