Una lluita constant

Teatre

informació obra


Direcció:
Carlota Subirós
Intèrprets:
Alberto Díaz, Albert Prat, Alba Pujol, Maria Ribera
Producció:
La Ruta 40
Autoria:
Alberto San Juan
Il·luminació:
Carlos Marquerie
So:
Pau Matas Nogué
Vídeo:
Raquel Cors
Ajudantia de direcció:
Raquel Cors
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

Un projecte de recerca i creació escènica sobre l’activisme polític ha reunit la companyia La Ruta 40 i la directora Carlota Subirós. Com un exercici de memòria viva, l’espectacle ressegueix els fils de la lluita col·lectiva, que es transforma de generació en generació. Un espectacle que es mou entre el documental i la ficció per investigar diverses èpoques històriques —de les més llunyanes a les més recents—, buscant els moments clau de discussió col·lectiva en la lluita per transformar el món i la tensió que genera entre les exigències de la vida privada i la col·lectiva.

Crítica: Una lluita constant

04/12/2018

Subirós i La Ruta 40 revisen i reivindiquen mig segle de lluita sense amagar les seves repeticions i contradiccions

per Ramon Oliver

Estava veient jo la ben estimulant proposta amb la qual Carlota Subirós i La Ruta 40 ens conviden a observar els punts en comú que presenta el  darrer mig segle de revolta, i em va venir al cap el títol d’una estupenda pel·lícula ( la segona seva)  del meu admirat Bernardo Bertolucci, sense sospitar llavors  la proximitat de la seva mort. Bertolucci li va posar  a aquella obra rebuda amb ungles i dents a la seva Itàlia natal ( el creador de “L’últim tango a París” mai va ser profeta a la seva terra) i amb entusiasme fora d’ella el títol de “Prima della Revoluzione” , i es va inspira una mica per escriure el guió en l’esplèndida novel·la de Stendhal “La cartoixa de Parma”. De fet,  tant el protagonista del relat com el de la pel·lícula porten el mateix nom de Fabrizio. I tant l’un com l’altre es debaten  entre els seus orígens, i les opcions polítiques que prenen en plena efervescència juvenil. En el cas del personatge de Bertolucci, entre la seva pertinença a l’alta burgesia i la seva militància al Partit Comunista Italià, que, com és ben sabut, durant els anys 60 i 70 del passat segle es va convertir en l’únic partit comunista del món occidental  que va estat a punt d’accedir al poder ( de fet, de poder en va arribar a tenir molt)  seguint els camins d’allò que es coneix com a democràcia representativa burgesa. Ara que aquell miratge queda ja molt lluny i que les restes del comunisme han donat origen a formacions que Marx i Lenin no reconeixerien ni seguint un llibre d’instruccions, es bo recordar el gran debat tan ple de crispació com d’optimisme que va despertar aquella fórmula anomenada “eurocomunisme”, nascuda precisament en territori italià .

No és estrany que , amb els anys, fins i tot els més durs crítics de la peli de Bertolucci –estrenada el 1964-  li acabessin reconeixent el mèrit d’haver ofert una mena de visió profètica de les contradiccions d’aquell mític Maig del 68 que, alhora, tant va marcar a  Bertolucci, i les petjades ideològiques  del qual són ben visibles fins i tot al seu magistral “Tango “, més enllà de la cèlebre mantega. Precisament, el mateix Maig del 68 que aquest espectacle pren també com a punt de partida d’una proposta que arrenca amb les imatges de “La reprise du travail aux usines Wonder”, emblemàtic document de tot just 10 minuts de durada filmat per Hervé le Roux que ha estat qualificat sovint  com una de les pel·lícules més revolucionaries de la història del cinema. Curiosament, Le Roux va crear una mena d’imatge en negatiu de la que està considerada com la primera pel·lícula de tots el temps, “La sortie de l’usine Lumiére “. En aquelles imatges filmades pels germans Lumiére  l’any 1895 a la seva pròpia fàbrica veiem un grup d’obrers i obreres sortint del seu lloc de treball un cop acabada la jornada laboral amb posat molt digne i cara de satisfacció. Per contra, a les imatges filmades per Le Roux el juny de 1968 veiem un grup de treballadors tornant a entrar al seu lloc de treball després d’una vaga que s’ha saldat amb un pacte de mínimes millores laborals. Un pacte acceptat per la majoria amb més resignació que entusiasme , però rebutjat amb fermesa per una dona jove que no dubte en evidenciar la desolació que li provoca que un fracàs sigui presentat com una victòria: amb ella, que no hi comptin.

 El cas és que si  Bertolucci va titular “Abans de la revolució” la seva pel·lícula , no va ser evidentment perquè tingués dots endevinatòries sobre el que anava a esclatar aquell mes de maig , sinó per fer referència  a una famosa frase de Talleyrand amb  la qual aquest cèlebre diplomàtic que va saber passar pels més diferents i sovint oposats règims polítics sense convertir-se mai en víctima de cap d’ells , afirmava que “només qui ha viscut abans de la revolució sap el que és la dolçor del viure”. Quina significació té aquesta frase , tan susceptible de ambigües significacions com ho podien semblar els d’altra banda ben coherents aparents canvis de direcció experimentats per qui la va pronunciar ? Es tracta de deixar constància que les revolucions  acaben per fer malbé la dolçor de viure i el miratge de la felicitat? O potser, es tracta més aviat de fer palès el desencís que acaba provocant la materialització del somni revolucionari i  la reconversió de la utopia en prosaica  realitat, un cop la praxis queda contaminada per  totes les misèries humanes que es fiquen  de per mig?  Potser la dolçor de viure, aquesta felicitat pre revolucionaria de la que parlava Talleyrand, té més a veure amb l’expectativa que amb a seva materialització . Però potser també, la fallida d’una expectativa darrera d’una altra, pot acabar generant monstres ; ideologies depredadores que creen nous miratges entre els que es senten un i altre cop derrotats.

Sortosament, Subirós i La Ruta 40 construeixen una proposta que no es basa en donar respostes tancades a preguntes que continuen obertes , sinó en mostrar paral·lelismes entre discursos i actituds que s’han anat reproduint al llarg de mig segle de revoltes, independentment de quin hagi estat l’origen de la revolta o el lloc on aquesta ha esclatat. Som davant d’un “loop” revolucionari condemnat a tornar un i altre cop al mateix punt ? O potser  – i la proposta, sembla anar per aquest camí – del que es tracta és de considerar que no arribar mai a la consecució d’una utopia que potser si es materialitzés deixaria de ser-ho no ha de ser interpretat pas com un fracàs, perquè el que importa de debò és la forma com la flama de la revolta segueix transmetent-se de generació en generació? Voleu un exemple aclaparador de la forma com tot torna i retorna pels camins de la revolta, un exemple  que quan vaig veure l’espectacle  encara no podia sospitar fins a quin punt anava a convertir-se de nou en punyent tema de debat? Doncs aquí teniu la discussió sobre l’eficàcia real de les vagues de fam i els riscos que comporten que, com tot el que passa per l’escenari , sens presenta amb una doble representació. D’una banda, tenim projectada la imatge documental que recull el testimoni dels  personatges reals (anònims o amb un trajectòria pública) implicats en cadascuna de les revoltes que passen per aquest escenari ple també de llibres; llibres  d’aquells que tot bon aprenent de revolucionari del  darrer mig segle havia  de conèixer , i que ens els períodes més teòrics, fins i tot podien arribar a ser llegits com textos sagrats . Però de l’altra banda tenim als actors i les actrius, “interpretant” aquestes paraules , integrant-les a una dramatúrgia, evidenciant-nos d’alguna manera que també en el discurs revolucionari existeix una dramatúrgia modulada a base de pics d’energia ideològica, i fins i tot pauses carregades de silencis teatrals. I aquest desdoblament entre la imatge documental i la seva reproducció no sincronitzada , li atorga a les paraules una nova dimensió, enriquidora i inquietant alhora. Tot plegat, mentre passem d’aquell maig del 68 en el qual els estudiants fills de la burgesia i els obrers més combatius van crear miratges d’unitat ben aviat evaporats ,  a la lluita pels drets civils de la població afroamericana dels Estats Units que tanta esbrencida havia agafat per la mateixa època  mantenia  , i una Pantera Negra cedeix el pas a les llàgrimes d’un home gran ficat en el moviment del 15 M. Aquest home gran  - d’aquí venen les llàgrimes- s’ho veu venir: quan les assemblees permanents comencen a generar la seva pròpia burocràcia , tot també comença a perdre’s de nou. Potser – molt probablement - , la lluita no s’acabi mai. Però com ens recorden l’espectacle, Raimon i Angela Davis, no s’ha perdut encara el desig de  la lluita constant .


L'enllaç a Youtube no està disponible.