Una lluita constant

informació obra



Direcció:
Carlota Subirós
Intèrprets:
Alberto Díaz, Albert Prat, Alba Pujol, Maria Ribera
Producció:
La Ruta 40
Autor:
Alberto San Juan
Il·luminació:
Carlos Marquerie
So:
Pau Matas Nogué
Vídeo:
Raquel Cors
Ajudant de direcció:
Raquel Cors
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

Un projecte de recerca i creació escènica sobre l’activisme polític ha reunit la companyia La Ruta 40 i la directora Carlota Subirós. Com un exercici de memòria viva, l’espectacle ressegueix els fils de la lluita col·lectiva, que es transforma de generació en generació. Un espectacle que es mou entre el documental i la ficció per investigar diverses èpoques històriques —de les més llunyanes a les més recents—, buscant els moments clau de discussió col·lectiva en la lluita per transformar el món i la tensió que genera entre les exigències de la vida privada i la col·lectiva.

Crítica: Una lluita constant

17/11/2018

Ells també vénen d'un silenci...

per Andreu Sotorra

D'entrada hi ha el temor que aquest espectacle d'investigació i recerca documental pugui caure en la trampa de la nostàlgia d'una generació que ja ha afegit més de cinquanta anys a la seva joventut. Però no, no és això. En realitat la companyia de La Ruta 40 i la directora Carlota Subirós —tota una generació que, sense cap excepció, el 1968 encara no eren en aquest món— em sembla que el que fan és parlar d'ells mateixos, d'avui mateix i de l'herència enverinada que han rebut per continuar lluitant per no abandonar la utopia de voler canviar el món. De fet, goso dir en veu baixa que em sembla que, a manera que tots ells vagin acumulant dècades, s'adonaran també que inevitablement i injustament és el món qui en realitat els canviarà.

La dramatúrgia del muntatge «Una lluita constant» parteix de textos, entrevistes, retalls de premsa i filmografia molt variada que arrenca amb l'eix central dels fets del Maig del 68 a París —i per extensió a altres poblacions franceses— i que de seguida entronca amb altres situacions de lluita i reivindicació obrera a Europa i els EUA fins a arribar, després de passar per un temps de presumpte benestar, als moviments que han crescut en els últims deu anys arran, esclar, de la crisi, millor dit, ara ja sense que ningú ho negui, del “crack” modern.

El trencaclosques de referències que apareixen al llarg de vuitanta minuts —gran encert que hagin decidit fer un espectacle de durada moderada perquè s'assumeixi millor— és considerable. En uns mòduls de fusta que es visualitzen des dels quatre angles de les grades es projecte constantment imatges, majoritàriament en blanc i negre, de testimonis de revoltes, manifestacions i vagues històriques fins a veure-se'n algunes de les mes recents a Catalunya i dos vídeos essencials: un fragment de la intervenció fa un any al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) de l'activista afroamericana Angela Davis —de la qual s'extreu el títol del muntatge— i el vídeo de la interpretació de l'emblemàtica peça «Jo vinc d'un silenci» amb un Raimon dels anys setanta del segle passat, melodia que obre també sonorament la proposta dramatúrgica amb una delicada interpretació amb guitarra elèctrica de l'actor Albert Prat.

El muntatge exigeix un esforç actoral que no es pot deixar de remarcar. Cadascun dels quatre intèrprets tenen al seu càrrec diversos minimonòlegs que són extrets de la documentació de debats i fòrums reivindicatius, sobretot de lluites obreres. Sorprèn, en tot cas —n'ignoro el criteri— que s'hagi optat per deixar-ne molts en castellà quan, en alguns casos, el seu origen no és aquest. Són intervencions amb poquíssimes rèpliques i d'un contingut visceral, radical... de tot menys poètic, cosa que és un dels mèrits de la dramatúrgia i la direcció sense que cap dels quatre trontolli en la seva interpretació.

A banda dels mòduls de fusta on es projecten imatges als quatre vents de la sala, una taula central comença plena de begudes, licors i fum de cigarret —¿quan va començar la llei del tabac amb la prohibició de fumar als interiors que ara concentra fumadors i en fa encara més difusió a les portes de les oficines, bars i establiments?— i acaba muntant un paisatge en mininatura de petites cases de barri —l'arcàdia obrera— i creant un trencaclosques enrajolat amb els llibres de vell dels que hi havia en algunes butaques quan entren els espectadors, en piles per terra o a les mans d'alguns dels espectadors quan els intèrprets els hi han repartit. Una metàfora, la del trencaclosques de llibres de paper sobre la taula, que simbolitza l'origen dels testimonis escrits de la utopia i la lluita per la llibertat personal.

De les lluites obreres a les lluites de classe, de les lluites de classe a les lluites per un habitatge digne, de les lluites per un habitatge digne a la lluita feminista, de la lluita feminista a l'empoderament popular... és a dir «una lluita constant» convertida en un espectacle que no pot deixar indiferent, que remou les entranyes de la consciència i que aquells a qui menys els agradi són capaços de titllar de “pamflet”. En tot cas un “pamflet” imprescindible perquè, com diu la cançó d'en Raimon: «Jo vinc d'una lluita / que és sorda i constant, / jo vinc d'un silenci / que romprà la gent / que ara vol ser lliure / i estima la vida, / que exigeix les coses / que li han negat.» (...)

L'enllaç a Youtube no està disponible.