Que el centre de Catalunya, amb el massís d'esquena del president i Avi Francesc Macià i els estols de coloms espaordits entre el brancam sigui, en caure el vespre, l'escenari, des de fa uns anys per festes de Nadal, d'una de les millors mostres de les anomenades arts de carrer és un símptoma de bona tradició i, sobretot, de retre un homenatge a aquells que fa mig segle van creure que el carrer sí que podia ser d'ells si s'hi feia teatre, dansa, performance, circ, música i xerinola.
De tot una mica és el que hi ha en aquest espectacle efímer encarregat en aquesta edició a la companyia Agrupación Señor Serrano per fer una al·legoria del que hi ha en el fons de les festes nadalenques, al marge de l'especulació comercial i de consum que les converteix en l'esplendor de la hipocresia social moderna, que es diverteix tant com pot mentre molt a prop seu dues guerres genocides recorden que la humanitat no té memòria.
«Una taula» dels Señor Serrano és un espectacle breu, a tot estirar 35 minuts, sense paraules, amb expressió corporal, música en directe en col·laboració amb Taller de Músics i moviment coreogràfic, a vegades gairebé acrobàtic per sortejar el pendent de la tarima, i l'ús imprescindible del vídeo en directe amb una gran pantalla de fons que permet que els espectadors de les grades de la Plaça de Catalunya de Barcelona tinguin una visió general de l'escenari i els primers plans essencials de cada moment que no pot passar per alt i que configuren una trama, si es vol dir així, nostàlgica, que difícilment fuig de la memòria personal de cadascú.
Els Señor Serrano han triat com a protagonista un avi —no pas l'Avi Macià de pedra—, un avi que podria ser de Sant Antoni, de Sant Andreu, de Gràcia o de les Corts i que representa l'actor Oriol Genís. L'avi dels Señor Serrano té un cuidador personal i va amb caminador, pren medecines, ni que sigui dinar de Nadal, i encara té l'humor i les ganes de reunir a taula la família que li queda i que li ve al darrere: fills, joves, néts.
Sempre amb la banda sonora que va del flamenc al jazz i que acaba petant en rumba, amb acompanyament de veus, es va configurant l'escenografia de la taula de Nadal, amb imatges de plans en picat que permeten veure les estovalles blanques de fil amb puntes brodades, la vaixella de noces que surt una vegada a l'any, les copes de vidre de les que dringuen i els coberts de plata.
A poc a poc, van arribant a la festa els convidats de l'avi que, posats a taula, com diu el poeta del centenari que s'acosta el 2024: «Oblidarem els pobres —i tan pobres com som—. Jesús ja serà nat. Ens mirarà un moment a l'hora de les postres i, després de mirar-nos, arrencarà a plorar.»
Fa recordar, aquesta “taula” dels Señor Serrano, els versos de Joan Salvat-Papasseit. També passen per la memòria les 99 taules d'aquell «El llarg dinar de Nadal», de Thornton Wilder, que van portar aquí durant anys els diversos repartiments de fornades d'intèrprets joves de La Ruta 40. Un pensa que els Pla-Solina de la taula de «Travy» també hi podrien fer una bona fila. I encara hi ha imatges de les taules desparades d'«Un segundo bajo la arena», basat en les «Bodas de sangre» de García Lorca, aquell petit museu de l'escenògrafa Camille Latron que també és la responsable de la utilleria i la imatgeria d'aquesta “taula de Nadal” dels Señor Serrano.
Els fills i els néts de l'avi amfitrió es posen també a taula i obliden els pobres, com deia el poeta que guardava fusta al moll. Serveixen sopa de galets de material reciclable amb plàstics, garlandes i boles de colors comprades segurament al “xino” del barri; ruixen amb xampany la copa on hi ha l'àngel que anuncia la bona nova; i amaguen sota el davantal de les estovalles familiars les misèries de cadascú: pastilles modernes, bitllets per a la néta preferida de l'avi ni que sigui la que els altres tenen per la més esgarriada de la família, trencadissa entre tovallons del menú que no s'engolirà... Els temps no estan per fer tips de farts d'olla sinó només per aparentar que se'n fan, almenys un dia a l'any.
Les càmeres dels Señor Serrano hauran fet abans una repassada per l'antic armari vitrina de caoba que hi ha al fons de l'escenari i al fons de tota una vida: records, fotografies —la del gos que ja no hi és també—, llibres amb títols als lloms que volen explicar en quina casa han anat a parar, figuretes del pessebre, un mocador palestí que els serveix de paisatge —per no oblidar el que està passant— i una samarreta del Cobi que enllaça amb el mite dels Jocs del 92 on, increïblement, encara intenta emmirallar-se la Barcelona que des d'aleshores n'ha gaudit els avantatges i n'ha patit a la vegada les conseqüències.
Tota taula de Nadal té un final imprevisible. La dels Señor Serrano, també. Deixem que siguin els espectadors els que ho descobreixin. Avi i besnét a cada cantó de taula. El passat i el futur. I una revolada rumbaire com un petit tsunami perquè la memòria, com les paraules, també se les emporta el vent. (...)
