Cadascú munta el pessebre al seu estil. Si ja és una polèmica habitual el que es munta cada any a la plaça Sant Jaume, ara sembla que també ho acabarà sent el de l'espectacle central a plaça Catalunya. L'Agrupació Sr. Serrano va rebre l'encàrrec de fer un muntatge per a l'Escenari i han retornat al camp dels intèrprets, que van abandonar, pràcticament, des que va aparèixer el joc de càmera amb el cinemalive, el 2011 (Katastrophe).
Cada família coneix l'entrellat de com parar taula del dinar de Nadal. L'avi manté la tradició de convidar fills, joves i néts. (Ben bé com a Tot l'any pot ser Nadal). Es deixa lloc per a la germana esgarriada, però per qui l'avi li té un favor especial. La seva visita és com el retorn del fill pròdig... I no cal estalviar res per a fer-li ben agradable l'estada.
Els Serrano alternen la música en directe, el teatre, l'acrobàcia i el moviment amb un equip notable a l'escena. Entre els actors, al costat de l'incombustible Oriol Genís (Cadires), retorns no tant habituals a l'escenari com Núria Lloansí (Forasters vindran...) i David Climent (exLos Corderos Afasians, La banda de la fi del món). La sorpresa (que alguns poden recordar la inauguració de Fira Tàrrega amb una convenció del clima visionària de fa més d'una dècada) trenca el flamenc i dóna pas a la rumba. Després dels terrabastalls (siguin ecològics, bèl·lics, o familiars) emergeix l'esperit sense prejudicis de la infància. El quadre dels anys noranta evoca els Jocs Olímpics, aquell momentum de la ciutat d'on vol rependre la dimensió internacional de la ciutat, l'alcalde Jaume Collboni. També és veritat que el pessebre que es reconstrueix sobre la taula utilitza un mocador palestí no serà massa benvingut per als representants israelians, amb qui el govern socialista ha reprès relacions, després del cop de porta d'Ada Colau, de poc abans de les municipals.
Aquest espectacle compleix amb les demandes d'un espectacle per a gran públic. És vistós, té un cert aire de nostàlgic (que li cau molt bé a Nadal) i algun gest inconformista, típic d'artista que mira d'insuflar la seva controvèrsia. No és un espectacle que sigui clau per a la trajectòria de la companyia, a diferència d'extinció. A Una illa, de fet, ja hi havia una certa actitud de construcció de personatge a través de la intèrpret que dialogava amb la IA. L'argument, amb girs dramàtics i sobretot sorpreses escèniques, és unidireccional. No té les tres trames habituals de la narració trenada entre l'observació, la mirada crítica i el referent cinematogràfic. Això sí, dues càmeres capturen els primers plans que es converteixen en el focus en una escena dispersa. El pessebre sempre acaba atenent la mirada més tendra.
