Forasters vindran...

Teatre

informació obra


Direcció:
Marta Galán Sala
Dramatúrgia:
Marta Galán Sala
Intèrprets:
Susanna Barranco , Núria Lloansí, Juan Navarro
Il·luminació:
Ana Rovira
Escenografia:
Xesca Salvà
Vestuari:
Anna Estany
So:
Àlex Polls
Sinopsi:

Forasters vindran... és un projecte que aplega un grup d'artistes independents de les arts escèniques, plàstiques, audiovisuals i professionals de la mediació artística, l'acció social i comunitària i la recerca històrica amb l’objectiu d’investigar diferents metodologies que impliquen la irrupció d’elements d'allò “real” en la composició formal o artística. La idea és explorar de quina manera podem transferir aquesta informació que prové de la realitat, del testimoni, de la vida, al context de l'obra artística o de la ficció escènica. 

Un projecte que articula diferents processos artístics, documentals i comunitaris i que s’esdevé en tres fases consecutives: una primera fase de recerca comunitària i documental amb un grup de 9 persones protagonistes de la migració interna dels anys 50 i 60 a Barcelona i un grup de joves de la migració global; una segona fase de residència artística al Teatre Lliure, on aquest material ha pres forma escènica amb els actors Susanna Barranco, Núria Lloansi i Juan Navarro, i una tercera fase prevista per al juliol de 2021, quan es reprendrà la relació amb el grup de joves per generar una obra escènica comunitària.

La creació que presentem a l'Espai Lliure es concentra en la recerca històrica i documental amb les persones que van migrar a Barcelona als anys 50 i 60. Malgrat el desemparament i la vulnerabilitat, els seus testimonis revelen moviments d’autorganització, lluita veïnal i autoconstrucció de casa, de vida, de futur... Un futur que pren cos i es fa presència en el relat autobiogràfic de la Susanna Barranco, neta d'aquesta migració.

La recerca també ens ha dut al Centro de Clasificación de Indigentes de Montjuïc; un centre d´internament i deportació de les persones que arribaven a Barcelona i no acreditaven tenir feina o residència; un espai sinistre de repressió franquista, lligat també a l’espoli colonial, que ha desaparegut (literalment) del mapa de la ciutat, però que persisteix en la memòria de totes les persones amb qui hem parlat...
- Marta Galán Sala

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Forasters vindran...

06/04/2021

Una part no és el tot

per Jordi Bordes

Marta Galan fa una dècada que s’ha centrat en un treball molt social. Ara, com a autora resident del Lliure, ha volgut fer una nova versió del teatre comunitari i, probablement per les causes legals que vol denunciar, ha hagut de recular la visió dels joves que avui venen a Barcelona a treballar i progressar, com ho van fer els joves dels anys cinquanta, que avui ja són jubilats. Acompanyant els testimonis de la gent gran, Susanna Barranco exposa el cas dels seus pares i exposa les contradiccions. Amb ella, Núria Lloansí i Juan Navarro, hi ha una contundència que és tota una garantia.Però es perd la frescor i la valentia de les àvies de l’Antic Teatre (Souvenirs). La forma, que alterna fotos i citacions amb una posada en escena molt física, simbòlica, té molta potència. L’aire social, ara, pren to polític. I és oportú. Catalunya és la que és gràcies a l’esforç de tothom, sense excloure procedències, ni cognoms (per bé que se’ls margini abans i ara, per desconfiança). Les referències periodístiques dels anys 30 sonen insultants, a dies d'avui. Però no val donar-les per definitives quan els autors se n'han retractat (que és molt més constructiu). Molt més greu és que aquest to de les cites, avui, es continuin reproduint en algunes capçaleres per veus prentment autoritzades (i això no apareix a Forasters vindran i de casa ens trauran).

Sens dubte, demostrar que hi ha un mirall (una pila de causes que es repeteixen en l’estigmatització del nouvingut) és una terrible troballa. Sembla que no se n’hagi après, en dècades. Però convertir l’exemple en categoria porta a un reduccionisme pervers i erroni. Perquè la mirada de desaprovació cap a les classes dirigents catalanes anul·la l’existència i la potència de l’obrerisme català (fa un segle de la vaga de La Canadenca, per exemple) o de la solidaritat (la reclamació de drets als barris dormitori del anys 60, es van dotar de serveis gràcies al veïnat i també a la solidaritat que s’hi va sumar). Si Catalunya fos entre rics catalans i pobres estrangers, seria un país insostenible. Per això, empipa comprovar aquest desenfocament dramatúrgic. Avui, la Catalunya integradora és la que ha fet que molts fills d’arreu reclamin uns drets socials i democràtics que el govern espanyol (el més progressista de la història, es fan dir ells mateixos) els endarrereix.