Li deien El Sevillano , i tot i que altres trens coneguts també amb el nom del punt del qual partien (El Granaino, El Malagueño) complien una funció similar, pel volum de persones que va arribar a transportar, cap altre va arribar a agafar un valor tan simbòlic com aquest. El Sevillano sortia de l’estació de Sevilla a les 19 hores. I arribava a Barcelona-Término cap el migdia del dia següent. Això, si havia sort. Si no havia sort- quelcom força habitual-, els retards podien resultar aclaparadors: sembla ser que en algun cas, el retard va arribar a ser de fins a 24 hores. I si un retard d’aquestes dimensions pot treure qualsevol de polleguera, la cosa resulta encara força més dramàtica quan es ve a afegir al ja de per si dramàtic fet d’estar abandonant la teva llar i les teves arrels culturals. D’haver tingut que carregar amb maletes de cartró i mocadors de fer farcells potser la totalitat de les teves escasses pertinences, i haver tingut que partir cap a una terra llunyana, sovint en companyia de la teva família, carregat alhora amb la neguitosa incertesa de no saber què et trobares realment quan arribis al teu destí.
Del que suposava aquest viatge que va jugar un paper tan important en la gran onada d’immigració arribada des d’Andalusia cap a Catalunya al llarg de varies dècades políticament i econòmicament dominades per la dictadura franquista, potser en teniu algun testimoni proper, si també vosaltres sou fills o filles d’aquella immigració. Fins i tot hi ha la possibilitat física de ficar-se en un d’aquells vagons sobresaturats , tot visitant ( i la visita pot servir com a útil complement d’aquesta proposta escènica) el vagó que hi ha instal·lat al Museu d’història de la immigració de Catalunya ubicat a Sant Adrià del Besós. I ara mateix, aquell ja mític tren, fa parada també al llarg d’aquest projecte de creació escènica documental conduït per Marta Galán Sala que es troba actualment en la seva segona estació. El punt de partida ha estat – i segueix sent- el d’establir paral·lelismes, crear ponts comunicatius , i remarcar els llocs comuns existents entre aquella immigració peninsular que ja venia de lluny, però que la dictadura va dinamitzar encara més quan la greu situació econòmica va situar el país en un carrer sense sortida... i aquesta altra molt més recent corrent migratòria que ha arribat travessant ( i de vegades, morint durant la travessia ) fronteres marítimes des del continent africà. La segona fase del projecte, s’ha concretat en aquest espectacle/document amb tocs de performance centrat específicament en aquella migració peninsular amb arrels majoritàriament andaluses de la qual es filla la mateixa actriu Sussana Barranco, que protagonitza la proposta al costat de Núria Lloansi i Juan Navarro. I encara falta una tercera estació , en la qual es farà parada d’aquí uns mesos. I en la qual el testimoni dels més grans que van viure en primera persona aquell moment i que tan pes específic té a l’actual “Forasters vindran...”, deixarà pas al testimoni sobre les dues immigracions que donen els joves , i que també es visualitzarà en forma de peça escènica de caràcter comunitari .
De fet, Galán Sala ha construït una dramatúrgia que en va plena de referències a aquest paral·lelisme, encara que la segona immigració inclosa en el projecte tingui en aquest cas només una invisible presència latent . I arribat el tram final de la proposta, la latència cobra una forma gairebé patent quan a l’escenari hi apareix la maqueta del sens dubte massa oblidat Centro de Clasificación de Indigentes de Montjuïc: resulta gairebé impossible no veure en aquest edifici construït com el mateix edifici on es troba el Lliure ( la Marta, remarca aquesta coincidència) com a pavelló de la Gran Exposició Universal del 1929, tot un precedent de l’actual Centre d’internament d’estrangers ubicat a la Zona Franca. Baixar-te del Sevillano o de qualsevol dels altres mitjans de transport utilitzats per arribar a Barcelona, no significava necessàriament poder quedar-te a la gran ciutat , si no arribaves amb la feina assegurada, o amb un lloc on residir, o amb una certa cobertura econòmica per poder organitzar-te la vida. No complir amb cap d’aquestes condicions, podia fer de tu immediatament un estranger tan estranger com qualsevol persona arribada d’un continent llunyà. I podia en conseqüència implicar ser retornat al teu punt d’origen. Tot i que, evidentment, arribar- per exemple- amb un contracte laboral ja mig signat, tampoc et lliurava d’acabar malvivint a una barraca aixecada per tu i els teus a la vessant d’un terreny muntanyós com ara el Carmel. I els paral·lelismes salten també a la vista i fan força mal, quan – i mentre l’acció performativa omple de carbó l’escenari-, accedim a articles periodístics gairebé centenaris - i també, a molt més recents escrits signats per persones que han tingut un gran pes en la nostra vida política- en els quals s’hi poden reconèixer trets de xenofòbia .
Certament, arribats a aquest punt, la proposta no pot evitar caure un xic en una visió esbiaixada que tendeix a oblidar una altra realitat indiscutible : la de tants catalans adscrits a la classe obrera que patien condicions laborals sovint tan nefastes com les dels nouvinguts. Un oblit en el qual també cauen sovint certs polítics representatius d’una nova esquerra plena de vell tics. I és també cert que el tema ofereix possibilitats que semblen haver quedat descartades en l’elaboració del projecte. Per posar un exemple: centrant-se gairebé de forma exclusiva en voler remarcar l’explotació relacionada amb la necessitat de ma d’obra barata requerida per l’industria i la burgesia catalana, es deixa de banda l’ambigua posició que el Règim tenia sobre una immigració que li resultava imprescindible per tal d’intentar pal·liar les mancances estructurals econòmiques de la dictadura. Però que, per un altre costat, també temia, perquè la concentració obrera en grans urbs com ara Barcelona, implicava alhora el perill d’un augment de la conflictivitat laboral i social, i li donava renovades forces al sindicalisme proscrit, i “al partit” (i tothom sabia llavors que quan es parlava “del partit”, s’estava parlant del PC o del PSUC). Cal recordar en aquest sentit el “missatge” enviat el 1954 per la pel·lícula “Surcos”. Com faria una dècada més tard el magistral Visconti de “Rocco i els seus germans”, però partint de posicions polítiques abismalment diferents, el film de Nieves Conde escrit per Torrente Ballester i recolzat per noms ben significatius del falangisme, alertava sobre el perills de la gran ciutat depredadora plena de vicis, diners fàcils i bruts i misèria oculta, fent servir com a model una família arribada a Madrid amb un tren ben similar a El Sevillano.
Cal assenyalar també que, en algun moment puntual, la proposta se li escapa de les mans a la directora, quan es deixa temptar per la creació d’alguna imatge supèrflua, o per la inclusió d’alguna cançoneta que no ve al cas. Són en qualsevol cas punts aïllats qüestionables d’un muntatge que posseeix una inqüestionable força global. Que li dona veu a qui sovint, un cop va baixar del tren i va buscar un lloc on sobreviure per acabar convertint-lo en un lloc on viure de debò, no va poder fer sentir la seva veu. Que visualitza les mancances d’una convivència entre comunitats no sempre ben gestionada. I que aporta una rica documentació , i ens ofereix una documentada mirada a la forma com d’aquell malviure i d’aquell barraquisme, en van sortir en gran mesura els moviments veïnals – el de debò, no aquests altres que funcionen a cop de consigna política- que tant van contribuir a millorar les condicions de vida de la gran urbs...donant-li així alhora més sentit al llarg trajecte que s'havia emprés anys abans en un tren vergonyós.
