Marta Galán Sala, artista resident del Teatre Lliure, ha escrit i dirigeix Forasters vindran…, un projecte de creació comunitària i documental que posa al centre la memòria viva d'unes persones que van arribar a Barcelona a la recerca d'un futur millor.
Ja fa prop d'una dècada que Marta Galán es dedica a projectes de teatre comunitari, amb la voluntat de traslladar el testimoni vital i l'experiència dels cossos al context de l'art i la ficció escènica, per donar veu als qui no acostumen a tenir accés als centres culturals d'elit. Aquesta mena de processos són a la base dels treballs realitzats amb les veïnes i veïns dels barris de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera —a La Bellesa (2017), Souvenirs (2020) i el projecte audiovisual Souvenirs Vol. 2 / Els aterrits, els revoltats (2020)—, amb la comunitat gitana del barri de La Mina —a Akana (2018)— i amb col·lectius diversos vinculats a l’ètica de la cura des d’una perspectiva de gènere —a Rebomboris (2018)—. Ara posa el seu saber al servei d'un projecte comunitari sobre la immigració que té en compte tant les migracions dels anys cinquanta i seixanta com les onades més recents. L'obra s'ha creat en col·laboració o complicitat amb l'Observatori de la Vida Quotidiana —els assessors en investigació històrica i mediació comunitària han estat Pablo G. Morandi i Andrés Antebi— i s'emmarca dins una producció amb moltes ramificacions, entre elles una segona peça escènica —prevista per al juliol— a partir dels relats de joves immigrants d'avui.
Forasters vindran..., l'espectacle que es pot veure a l'Espai Lliure fins al 25 d'abril, parteix dels testimonis orals —a través de vídeos i veus en off— i materials —fotografies i objectes que activen la memòria— de Custodia Moreno, Francisco Rosales, Francisco Barranco, Gracia Alférez i Lolina Alférez, Francisco Arévalo, Jose María Calvo “El Rubio”, Trinidad Abadía i Mari Creu Pavan, que van arribar a Barcelona amb el tren conegut com “El Sevillano” i ara viuen a la zona nord de la ciutat. Per qüestions logístiques o traves burocràtiques, els protagonistes no poden ser a l'escenari —alguns sí que es troben entre el públic—, i la translació escènica dels seus relats la du a terme el potent trio de performers i cocreadors que ja conduïa la peça documental Els drets, el desig, els diners (2019). Susanna Barranco, que s'autoficcionava a la distòpica i subversiva Accions de resistència (2019), exposa i comparteix ara la història de migració dels seus avis, eix a l'entorn del qual s'articula la dramatúrgia, estructurada en diferents episodis que aborden aspectes rellevants del fenomen migratori. Oficien també Núria Lloansi i Juan Navarro, que a banda de realitzar accions diverses aporten, com a contrapunt als relats de vida, una sèrie de discursos contra la immigració extrets de la premsa i d'altres publicacions, i ostenten una certa actitud opressora que es palesa ja en l'interrogatori inicial i que s'estén o extrapola a totes les dinàmiques escèniques.
Navarro i Lloansi aboquen cabassades de pedra negra —que reenvia tant a l'ofici de picapedrer com al peonatge— sobre el dispositiu escènic ideat per Xesca Salvà, que es tenyeix de roig incandescent per obra i gràcia de la il·luminadora Ana Rovira, mentre retrunyen metàl·lics i opressius els cops de la pedrera i les obres públiques —destaca, un cop més, el potent i desestabilitzador espai sonor d'Àlex Polls—. Els dos performers i executors cosifiquen, afeixuguen o postren Susanna Barranco amb diferents accions. Així, mentre se sent el testimoni de Trinidad Abadía, que va treballar com a minyona per a una família de la burgesia catalana —i que, per més anul·lada o culturalment immobilitzada que la volguessin els patrons, estimava la música clàssica a manera de secreta rebel·lia i taula de salvació—, manipulen el cos de la intèrpret i li col·loquen peces de coberteria entre els dits i sobre els palmells. En un altre moment, la cobreixen de capes i més capes de roba —bates, draps, davantals, farcells— fins a invisibilitzar-la del tot.
Les imatges de la pel·lícula documental Notes sur l'émigration-Espagne 1960 de Jacinto Esteva i Paolo Brunatto (1962) sobre La Chanca, un barri d'Almeria aleshores molt depauperat, emmarca el relat dels orígens de la família de Barranco, que precisament per ser neta de barraquistes pot assumir el lloc de l'altra, la intrusa, la forastera. També dins l'apartat de documentació, s'acudeix a una conferència de l'antropòleg Manuel Delgado, que analitza la manera com la societat conceptua els immigrants, és a dir, com a contrabandistes culturals i incompetents crònics que acompleixen la funció simbòlica de reafirmar —precisament perquè la posen en perill— la identitat dels autòctons. Alguns extractes d'articles —n'hi ha de diaris falangistes i també de revistes catalanistes— inclouen expressions tan ofensives com “cinturón troglodita y barraqueril de Barcelona” (Solidaridad Nacional, 1949) i acusen els immigrants de ser un focus d'infeccions i insalubritat, d'augmentar l'analfabetisme i la delinqüència i, fins i tot, de tenir el cap ple de pardals. Aquest estat d'opinió —la criminalització generalitzada— va traduir-se en mesures repressives concretes, com és l'habilitació del Palau de les Missions —construït l'any 1929 per albergar l'exposició o espoli colonial— com a centre de classificació d'indigents i d'internament per a la posterior deportació, a partir de 1952, d'aquells immigrants que no podien acreditar arrelament ni ensenyar durícies o nafres —com les taques de tinta de Francisco Arévalo i del seu pare, treballadors de Bruguera— que delatessin que eren mà d'obra barata. Aquell espai de repressió —una mena de CIE franquista— no només ha desaparegut materialment —va ser demolit l'any 1969— sinó que també ha estat extirpat de la memòria de la ciutat, i és per això que cal trobar la manera de portar-lo al centre del relat i de l'escena.
Enmig de tanta vulnerabilitat i marginació, molts d'aquells treballadors van impulsar moviments per millorar les condicions laborals —“El Rubio”, per exemple, va lluitar per la supressió del peonatge i la formació de l'obrer especialitzat— i es van entregar a la lluita veïnal —és el cas de la Custodia Moreno, que va liderar les reivindicacions pel dret a un habitatge digne—. En un altre ordre de coses, Mari Creu Pavan comparteix el record de les corredisses al Barri Xino —no gaire diferents de les dels manters d'avui—, quan els estraperlistes fugien de la figura repressora d'El Grabado. I Susanna Barranco, que vol ser exhaustiva en el seu inventari —hi inclou les festes del barri, les mitges trencades i el regust de les migas—, ens explica amb orgull que la seva àvia Natalia va netejar milers de despatxos i que el seu avi Frasquito va extreure tones de roca de la pedrera del Carmel: “Acullo la meva classe, li faig un lloc entre les meves vísceres”.
Els testimonis esdevenen representatius dels milers de persones que van migrar a Catalunya a la recerca d'una vida millor i es van sentir maltractades, però que també, gràcies a una immensa capacitat de treball i de resiliència, van poder i saber construir un futur per als seus fills, a banda de contribuir decisivament a la prosperitat de la societat d'acollida. Amb una cançó que exhorta a no oblidar-los i un memorial de flors sobre la terra negra dels assentaments i estimballs de la perifèria, aquest espectacle homenatja els treballadors arribats de diversos punts d'Espanya durant els anys cinquanta i seixanta. Els relats de vida coexisteixen en escena amb diferents accions, documents i transposicions artístiques que posen de manifest i denuncien fins a quin punt la cultura hegemònica ha invisibilitzat la classe treballadora.
Forasters vindran... no és un espectacle complaent amb els espectadors, que són exhortats a fer-se càrrec d'aquesta herència i a assumir un deute que potser ni sabien que havien contret. Es tracta d'un exercici de memòria feridor i necessari, també combatiu, que ens planta al davant una realitat contrastada i indefugible, explicada des d'un punt de vista molt concret i amb la voluntat de remoure consciències o d'esquerdar autoconceptes excessivament cofois. Aquesta és la primera peça d'un projecte de llarg recorregut, i caldrà estar molt atents a les formes comunitàries, documentals i escèniques —segurament més dures i esmolades encara— que adoptaran les vivències dels joves provinents de la migració global actual.
Article publicat a Núvol el 13 d'abril de 2021
