Hom sap que ha assistit a una funció important quan surt del teatre amb un munt de preguntes i les ganes de parlar-ne; quan s’amunteguen imatges i sons i es té la peremptòria necessitat de posar-los en ordre, de pair-los, d’alguna manera. Vaig sortir a la plaça Margarida Xirgu amb la portada de Campos de Níjar (Juan Goytisolo, 1960) al cap, barrejada amb les fotos de Carlos Pérez Siquier (La Chanca. 1956-65) i algunes imatges d’un documental dels primers 80: La Chanca. En el umbral del tercer mundo. La barriada de La Chanca a Almería és el punt d’origen d’alguns dels protagonistes de Forasters vindran... Uns quants tan sols, perquè el periple en el qual ens embarquen Marta Galán, Susana Barranco, Juan Navarro i Núria Lloansí és la història d’uns molts. D’aquells que van emprendre un viatge amb destinació Barcelona fugint d’unes condicions de vida que no eren “una vida en condiciones”. Gent procedent d’una Espanya empobrida que van arribar a Catalunya a buscar-se la vida als anys 40, 50 o 60 del segle passat. Susana Barranco, néta d’aquest èxode, serà el puntal d’un espectacle bastit amb els testimonis de la seva família paterna, entre d’altres. Al seu voltant, exercint un paper d’oficiants, Núria Lloansí i Juan Navarro interroguen, presenten, reflexionen, citen... Es fa estrany parlar d’espectacle en una funció com aquesta: no hi ha ficció. Tot surt d’un seriós treball de documentació històrica i antropològica: un rigorós recull de testimonis, de documents textuals i gràfics (articles de premsa, llibres, fotografies, plànols i, fins i tot, una maqueta) sota un corpus teòric definit i argumentat. Es tracta més aviat d’un seguit d’accions performatives que construeixen un discurs plàstic per articular i donar volada estètica al documental. Susana Barranco, Juan Navarro i Núria Lloansí són actors que s’interpreten a ells mateixos en una cerimònia que rescabala la memòria de milers de persones que es van anar instal·lant als marges de la ciutat, ocupant uns espais materials i també un espai simbòlic -citar l’antropòleg Manuel Delgado és escaient, malgrat haver esdevingut l’antropòleg de capçalera del teatre més heterodox. Marta Galán els ha donat veu i entitat escènica per completar una història silenciada durant anys. La història de les barraques del Carmel, de Can Tunis o de La Catalana; la història de l’infame Pavelló de les Missions -ja infame en la seva concepció primera per a l’Exposició del 29- i més infamant encara quan es reconverteix en Centro de Clasificación de Indigentes o en centre d’internament per a persones en espera de ser deportats. Mà d’obra desarrelada és sinònim de mà d’obra barata. Sense drets laborals, sense teixit social que els donés empara, els “nouvinguts” del moment van anar construint el seu espai per viure i teixint les seves xarxes veïnals al marge i a desgrat de les administracions. Però Forasters vindran... no ens parla tan sols d’un passat vergonyant, ens interpel·la directament sobre el nostre present, sobre la societat que dia a dia construïm. El temps verbal del títol no en deixa cap dubte. La intel·ligència i habilitat de Marta Galán per posar en escena qüestions socials rellevants i controvertides queda palesa de nou. El teatre documental només té sentit des de la valentia d’abordar temes candents i el tema és, ara i aquí, sobre quina mena de fang bastim el nostre present.
