Una vida al teatre, del reconegut dramaturg i guionista David Mamet (nominat dues vegades als Oscar i guanyador del Pullitzer), és una obra centrada en la relació de dos actors: Robert, l'actor veterà (Enric Majó), i John, una jove promesa (Dafnis Balduz). Durant la funció, veiem als dos actors en el seu dia a dia en una companyia estable d'un teatre de repertori. Ja sigui a l'escenari, entre cametes o a la intimitat del camerino, veiem aquella part humana dels actors que el públic habitualment no coneix i esdevenim espectadors dels canvis subtils però significatius en la seva relació.
Amb aquesta obra Enric Majó celebra 50 anys de dedicació a les arts escèniques, durant els quals ha interpretat els personatges principals de grans textos catalans i universals, d'autors clàssics i contemporanis. Des del seu debut l'any 1965, aquest popular actor ha viscut i protagonitzat moments significatius de la història del teatre català contemporani, en un període que va des dels inicis del teatre independent fins a l'actualitat.
Potser alguns espectadors —o la majoria— esperaran trobar en aquesta obra el David Mamet més pur d'altres obres teatrals seves com «Perversió sexual a Chicago», «American Buffalo», «Oleanna» o «Un matrimoni de Boston», sense comptar, esclar, amb la prolífica carrera cinematogràfica dels últims trenta-cinc anys de l'autor com a guionista i director, iniciada amb el film «El carter sempre truca dues vegades».
Cal advertir, doncs, d'entrada, que el muntatge teatral «Una vida al teatre», estrenat el 1977 a Chicago i portat després tant al cinema com a la televisió i reposat encara als escenaris en diverses ocasions, és una mena de 'rara avis' de la creació de David Mamet que el que fa és entrar amb afabilitat, humor i, a vegades, amb les ungles esmolades, en el món interior del teatre, dels actors, de la glòria i la decadència, de les pujades i les baixades d'ànim... filtrat tot, esclar, des d'una òptica del pas del temps i de l'inevitable pes de la maduresa abans que esdevingui vellesa. (...)
«Una vida al teatre» té una entrada suggerent, que es fa curta, en un diàleg entre Robert i John que és tot un petit màster escènic i que els dos actors defensen molt bé. Després hi ha altres escenes que reclamen la vena humorística, que són les escenes de fragments de presumptes obres teatrals, algunes semblants fins i tot a propostes de barraca, com la de la proclama i l'onejat de la bandera de la República francesa, o la del finestral de tardor amb fulles seques voleiant per art del tècnic, o l'escena més estripada del quiròfan. I finalment hi ha les escenes més punyents, les més iròniques, les que amaguen picossades de filosofia sobre l'ofici del teatre i que tenen lloc al camerino, en estones de maquillatge o de vestuari, entre els dos protagonistes, sempre deixant entreveure aquella enveja sana per la glòria jove que puja i la recança nostàlgica per la glòria veterana que se'n va.