El títol
no enganya. ‘Una vida al teatre’ il·lustra la professió d’actor a través del
dia a dia de dos actors que formen part d’una companyia estable de teatre de
repertori. Enric Majó –que ha escollit aquesta obra escrita el 1977 per David
Mamet (i duta a la pantalla el 1993) per celebrar els 50 anys damunt dels
escenaris– interpreta el paper de l’actor veterà. El veiem amb barba blanca i disposat
a “instruir en l’ofici” a qui despunta com la jove promesa de l’escena, personatge
que interpreta Dafnis Balduz. Una relació que, pel combinat de parella i component
generacional, recorda a ‘Zona Franca’ de David Desola en què Lluís Marco passa
el relleu d’encarregat de magatzem a Pau Vinyals.
El públic observa
els actors (fent d’actors) des de la privilegiada situació de qui veu sense ser
vist en espais d’admissió reservada com ara als camerinos, entre bambolines o a
la sala d’assaig. Els salts en el temps i l’espai es resolen amb uns foscos musicats
que lliguen la múltiple consecució d’escenes i que, si bé són necessaris pels
canvis d’escenografia i vestuari, poden impacientar algun espectador. Escurçar-los
o bé dotar-los d’interpretació contribuirien a agilitzar les transicions i els
90 minuts que dura la funció. Per cert, aplaudim l’enginy de diferenciar
realitat i ficció disposant l’escenari d’esquena al públic.
Però ‘Una
vida al teatre’ no es conforma només en retratar la quotidianitat de dos
companys d’escena amb petites anècdotes, fent pur metateatre analitza també les
sensacions que experimenten els actors i reflexiona sobre alguns trets essencials
d’aquest art en viu. És deliciosa la capacitat de Mamet per creacions
situacions còmiques amb la més fina ironia, adjectivar i visualitzar vivències
íntimes quasi confessionals, i dir la seva sense transcendentalismes sobre el
teatre i tots els qui hi juguen: des dels actors fins al crítics, que qualifica
de sangoneres.
Ara bé, tenint
en compte l’efemèride, si presumiblement Majó s’hauria d’endur el pes de l’obra
i Balduz ser-ne un contrapunt, Majó no acaba d’explotar i és el jove –com en
l’obra de Mamet– qui despunta per sobre el veterà. Fins a quin punt el teatre
imita la vida?
