Una voce in off/ La voix humaine

informació obra



Direcció Musical:
Pablo González, Renato Palumbo
Direcció:
Paco Azorín
Escenografia:
Paco Azorín
Vestuari:
María Araujo
Il·luminació:
Pedro Yagüe
Vídeo:
Pedro Chamizo
Producció:
Gran Teatre del Liceu, Teatros del Canal
Intèrprets:
Ángeles Blancas (Una voce in off), Vittorio Prato (Una voce in off), Antonio Comas (Una voce in off), Maria Bayo (Una voce in off) i (La voix humaine), Cor del Gran Teatre del Liceu
Autor:
Vincenzo Bellini
Sinopsi:

Una voce in off de Montsalvatge i La voix humaine de Poulenc no només van estar unides per la influència musical que va exercir el segon compositor sobre el primer. En ambdues obres, el personatge absent té un pes central dins la trama i dins l’equilibri emocional de la protagonista. Dues òperes del segle xx unides per la seva brevetat i perquè el marit mort d’Angela es manifesta a la seva vídua a través d’un magnetòfon, a l’altra banda del telèfon. Serà la seva veu la que despertarà els dubtes sobre el futur de la seva actual relació amb un altre home. Amb Una voce in off Montsalvatge va escriure un manifest antiromàntic, com una ironia al bel canto. A La voix humaine, basada en el text de Jean Cocteau, Poulenc recull una gran varietat de llenguatges musicals per expressar cadascuna de les frases per què passa la psique d’una dona que es resisteix a reconèixer la cruel veritat.


Una voce in off. Òpera romàntica en un acte i tres escenes per a dos personatges i mig. Llibret i música de Xavier Montsalvatge. Estrenada el 13 de desembre de 1962 al Gran Teatre del Liceu. Darrera representació al Liceu, el 2 de novembre de 2002.

La voix humaineTragédie lyrique en un acte. Llibret de Jean Cocteau basat en la seva obra teatral. Música de Francis Poulenc. Estrenada el 6 de febrer de 1959 a l’Opéra Comique (Salle Favart) de París. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 21 de desembre de 1965. Darrera representació al Liceu el 2 de juny de 2007.


Crítica: Una voce in off/ La voix humaine

20/01/2015

Dones desesperades al Liceu

per César López Rosell

Dones a punt d’un atac d’angoixa, soles i enganxades a la tirania del fil telefònic i a la de la gravació magnetofònica. La voix humaine de Poulenc i Una voce in off de Montsalvatge exhibeixen el poder dels estris tecnològics del segle XX –ara una antigalla– com a elements per narrar la incomunicació amorosa. Un interessant díptic, unit per la suggerent i elegant posada en escena de Paco Azorín, que suposa l’única concessió a l’òpera contemporània del Liceu aquesta temporada. María Bayo i Ángeles Blancas s’enfronten a aquests intensos monòlegs amb el suport d’una encertada i compacta OBC, ben dirigida per un Pablo González atent a les atmosferes musicals i a la cohesió amb les veus. 

 La proposta, a la qual falta un punt d’emoció, enllaça les dues peces per, sense renunciar a les seves característiques, aconseguir una certa unitat estètica. L’acció dramàtica es desenvolupa a la part inferior de l’escenari mentre que la superior s’utilitza per a la projecció d’imatges al·lusives als estats anímics. 

 Però hi ha altres llicències que donen variació als continguts. La substitució, en l’obra de Montsalvatge, del magnetòfon que recull la veu del marit mort reivindicant l’amor que sempre havia professat a la seva dona per un reproductor de Súper 8 és una d’elles. La presència al vídeo i a l’íntima escena del sopar final del difunt amb la seva dona és un altre element que ajuda a donar més cos al relat de l’obsessió de la protagonista. 

 Els fantasmagòrics moviments del cor interpretant les seves petites peces d’ Una voce in off contribueixen a elevar la tensió psicològica d’una obra on Blancas (Ángela) es mostra com l’animal escènic que és, malgrat que en el pla vocal no agafa fins al final el to del personatge. Vittorio Prato (Mario, l’amant) i Antoni Comas (veu del marit) compleixen simplement amb els seus rols. 

A la La voix humaine de Poulenc l’orquestra se situa per darrere de l’escenari deixant en primer pla la soprano amb el seu tour de force . Durant la seva actuació Bayo desenvolupa amb un mesurat registre dramàtic allunyat de l’histrionisme i amb una bona emissió vocal el drama de l’abandonament. «Aquest fil és l’únic que uneix», clama en un dels moments de la seva esgarrifosa conversa telefònica amb l’amant que l’ha deixat. Aquesta recreació de la tragèdia lírica completa, després de seves actuaciones a Les mamelles de Tirésias i Dialogue de Carmelites , la seva feliç participació en la trilogia de Poulenc.