Ángeles Blancas (Una voce in off), Vittorio Prato (Una voce in off), Antonio Comas (Una voce in off), Maria Bayo (Una voce in off) i (La voix humaine), Cor del Gran Teatre del Liceu
Autoria:
Vincenzo Bellini
Sinopsi:
Una voce in off de Montsalvatge i La voix humaine de Poulenc no només van estar unides per la influència musical que va exercir el segon compositor sobre el primer. En ambdues obres, el personatge absent té un pes central dins la trama i dins l’equilibri emocional de la protagonista. Dues òperes del segle xx unides per la seva brevetat i perquè el marit mort d’Angela es manifesta a la seva vídua a través d’un magnetòfon, a l’altra banda del telèfon. Serà la seva veu la que despertarà els dubtes sobre el futur de la seva actual relació amb un altre home. Amb Una voce in off Montsalvatge va escriure un manifest antiromàntic, com una ironia al bel canto. A La voix humaine, basada en el text de Jean Cocteau, Poulenc recull una gran varietat de llenguatges musicals per expressar cadascuna de les frases per què passa la psique d’una dona que es resisteix a reconèixer la cruel veritat.
Una voce in off. Òpera romàntica en un acte i tres escenes per a dos personatges i mig. Llibret i música de Xavier Montsalvatge. Estrenada el 13 de desembre de 1962 al Gran Teatre del Liceu. Darrera representació al Liceu, el 2 de novembre de 2002.
La voix humaine. Tragédie lyrique en un acte. Llibret de Jean Cocteau basat en la seva obra teatral. Música de Francis Poulenc. Estrenada el 6 de febrer de 1959 a l’Opéra Comique (Salle Favart) de París. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 21 de desembre de 1965. Darrera representació al Liceu el 2 de juny de 2007.
Crítica: Una voce in off/ La voix humaine
21/01/2015
María Bayo i Ángeles Blancas protagonitzen al Liceu un díptic no del tot rodó
Aparellar Una voce in off de Xavier Montsalvatge i La voix humaine de Francis Poulenc té lògica dramàtica i musical. Són dues òperes breus que aborden l'abandonament i la solitud amb l'excusa de ginys tecnològics (una cinta magnetofònica en la primera obra, el telèfon en la segona), tot i que el títol del compositor francès té una envergadura superior. El muntatge de Paco Azorín, dins d'una estètica almodovariana, peca de voler mostrar més coses de les necessàries, però funciona en termes globals. En l'òpera de Montsalvatge, Ángeles Blancas compensa amb la seva entrega el desgast vocal, mentre que la musicalitat de María Bayo no arriba a crear una composició colpidora de la protagonista de Poulenc. Bona feina de Pablo González i l'OBC.
