Una voce in off/ La voix humaine

Òpera

informació obra


Direcció Musical:
Pablo González, Renato Palumbo
Direcció:
Paco Azorín
Escenografia:
Paco Azorín
Vestuari:
María Araujo
Il·luminació:
Pedro Yagüe
Vídeo:
Pedro Chamizo
Producció:
Gran Teatre del Liceu, Teatros del Canal
Intèrprets:
Ángeles Blancas (Una voce in off), Vittorio Prato (Una voce in off), Antonio Comas (Una voce in off), Maria Bayo (Una voce in off) i (La voix humaine), Cor del Gran Teatre del Liceu
Autoria:
Vincenzo Bellini
Sinopsi:

Una voce in off de Montsalvatge i La voix humaine de Poulenc no només van estar unides per la influència musical que va exercir el segon compositor sobre el primer. En ambdues obres, el personatge absent té un pes central dins la trama i dins l’equilibri emocional de la protagonista. Dues òperes del segle xx unides per la seva brevetat i perquè el marit mort d’Angela es manifesta a la seva vídua a través d’un magnetòfon, a l’altra banda del telèfon. Serà la seva veu la que despertarà els dubtes sobre el futur de la seva actual relació amb un altre home. Amb Una voce in off Montsalvatge va escriure un manifest antiromàntic, com una ironia al bel canto. A La voix humaine, basada en el text de Jean Cocteau, Poulenc recull una gran varietat de llenguatges musicals per expressar cadascuna de les frases per què passa la psique d’una dona que es resisteix a reconèixer la cruel veritat.

Una voce in off. Òpera romàntica en un acte i tres escenes per a dos personatges i mig. Llibret i música de Xavier Montsalvatge. Estrenada el 13 de desembre de 1962 al Gran Teatre del Liceu. Darrera representació al Liceu, el 2 de novembre de 2002.

La voix humaine. Tragédie lyrique en un acte. Llibret de Jean Cocteau basat en la seva obra teatral. Música de Francis Poulenc. Estrenada el 6 de febrer de 1959 a l’Opéra Comique (Salle Favart) de París. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 21 de desembre de 1965. Darrera representació al Liceu el 2 de juny de 2007.


Crítica: Una voce in off/ La voix humaine

20/01/2015

Malgrat el dramatisme emocional d'aquestes dues veus, Azorín presenta un espectacle emocionalment massa fred

per Ramon Oliver

Unides per un fil de veu ( el que surt d’un magnetòfon, en el cas  de l’obra de Montsalvatge, i el que transita per un cable telefònic, en el de l’obra de Poulenc), les dues òperes que integren aquest programa doble donen lloc a una interessant  proposta que, malgrat la qualitat dels ingredients i de les seves notables protagonistes (una brillant Maria Bayo, i una Ángeles Blanco vocalment una mica dubitativa) , mai arriba a assolir la temperatura emocional requerida per les obres representades.

Paco Azorín aporta a l’espectacle una bona idea escenogràfica ; mentre a la primera part de la vetllada (la que correspon a Montsalvatge; la més feble des del punt de vista de la seva dramatúrgia, i de la seva mateixa partitura ), el cor s’ubica a la part del darrera del molt allargat escenari i acaba jugant un paper actiu a l’obra , quan arriba l’hora de Cocteau i Poulenc, tot l’espai s’avança cap el pati de butaques, i l’orquestra sencera ve a ocupar el lloc del ara inexistent cor.

Però ni aquesta proximitat pot trencar la fredor d’un muntatge massa ofegat pels seus components videogràfics, sovint més esteticistes que narrativament eficaços. I sovint també, una mica contradictoris: a què ve, que mentre el text de Montsalvatge parla d’un matrimoni de tres anys, les imatges que veiem a les pantalles amb forma d’ulls ( els ulls de la ceguesa del primer acte, i els ulls que es volen tancar a la realitat del segon) , ens mostrin una escena situada nou anys abans de l’acció? Per què, quan comença el monòleg cantat de Cocteau, un rètol ens ubica al París de 1955, mentre les imatges no paren de mostrar-nos oceans i més oceans, i platges i més platges? I ja de pas, i sortint del tema vídeogràfic, per què Azorín dedica els primers minuts d’aquesta obra a mostrar-nos un parell de personatges que no paren de moure objectes i buidar una habitació, enlloc de centrar-se en la solitud esferidora de la protagonista, aquesta dona que espera amb desesperació la trucada que posarà fi a una historia d’amor que ella voldria sense fi? Es diria que Azorín, s’ha vist atacat d’ “horror vacui”, i ha tingut la necessitat d’evitar li a l’espectador aquest contacte amb la solitut, i de distreure’l amb accions que no fan altra cosa que distreure l’emotivitat de l’obra.