Utopia

Teatre

informació obra


Dramatúrgia:
Pau Masaló, Ferran Dordal, Gemma Beltran
Intèrprets:
Cristina Arenas, Eduard Autonell, Melcior Casals, Marina Congost, Àlex Moreu, Júlia Rodón
Escenografia:
Joana Martí
Vestuari:
Joana Martí
Producció:
Eduard Autonell
Direcció:
Gemma Beltran
Sinopsi:

Com serà el futur? Ens espera, com apunten alguns, un sistema postcapitalista basat en la col•laboració? Es faran realitat les idees de Thomas Moore, el pare de la literatura utòpica, i entrarem en una societat igualitària i més feliç en què la propietat privada ja no sigui la base de tot? S'ho pregunta un espectacle que combina el teatre i les intervencions documentals per parlar-nos sobre el concepte d'utopia. Tot, a partir de la història d'Àlex Moreu, un actor que va néixer el 1973 i que fa més de quinze anys va deixar la ciutat per anar a viure, lluny de tot, al Pirineu francès, amb una comunitat formada per prop de quaranta persones (els "utopians") a la recerca d'una forma nova d'organització social que els garanteixi la felicitat. Però ha passat el temps i el projecte és en un punt mort. Què passa i com han arribat on són? Ens ho explica el mateix actor en una ficció escènica amb notes biogràfiques que transcorre en una cambra plena de llibres, una proposta singular que treballa amb diverses capes estètiques i diferents nivells de realitat.

És el muntatge guanyador de l'últim premi Adrià Gual de l'Institut del Teatre, dedicat a donar suport i visibilitat als valors emergents de l'escena. L'ha creat la Companyia Ignífuga, els membres de la qual defensen que el teatre de text ja no pot competir amb altres disciplines a l’hora de construir una acció transparent. D'aquí que vagin més enllà de la narrativitat per carregar-se d’una visió crítica i política del món que els envolta. Ja ho va fer amb espectacles com Kohlhaas, una discussió festiva sobre la idea de revolució, que es va veure al Grec 2016 Festival de Barcelona i que, com tots els seus espectacles, ofereix al públic una vivència no només intel•lectual, sinó també emocional.


Crítica: Utopia

22/07/2017

Un passeig per un no-lloc molt proper

per Iolanda G. Madariaga

La jove companyia Ignífuga torna a prendre un gran clàssic com a referent per fer-ne un espectacle i aquest projecte -la dramatúrgia està signada per Pau Masaló i Ferran Dordal- es fa mereixedor del premi Adrià Gual. Ara és el cas d’Utopiade Thomas Moore, el text de 1516 que va donar nom a aquest no-lloc. Vaig tenir el privilegi d’assistir a l’assaig general amb públic que es va fer als locals de la Fabra i Coats, hi feia una calor espantosa, però allò que teníem al davant era tan fresc i abraçava tanta veritat que ens va mantenir enganxats a la cadira. En la seva visita a Utopia, Ignífuga va més enllà de l’obra de Moore, recordant gran part de la literatura d’aquesta línia, des dels socialismes utòpics fins experiències molt actuals, passant per les New Lanark de Robert Orwen a Escòcia. Amb aquesta introducció, hom pot veure que es trobarà davant una mena de conferència o taula rodona; de fet així és com es presenta: els membres de la companyia darrera una taula, amb els seus micros corresponents i davant una pantalla on, en molt d’encert, es projecta (entre altres coses) el quadre Et in Arcadia ego (1635) de Nicolas Poussin. Podrien haver ampliat els referents visuals abastament introduint-ne gravats i il·lustracions, però no es tracta d’això, sinó de parlar de les “utopies contemporànies” i aquí es on es troba el gran joc teatral. Els membres de la taula són i es representen -fins a cert punt- a ells mateixos, donant-los una frescor i un aire d’improvisació que enganxa per la seva versemblança. Per anar encara més enllà, l’actor Àlex Moreu explica, des d’un espai escènic diferenciat, la seva experiència de vida, des de fa més de quinze anys, en una comunitat d’uns quaranta membres en el Pirineu francès. Una mena d’Arcàdia molt semblant a les Comunitats de l’Arca. La fórmula del teatre conferència i del testimoni que il·lustra el tema, es un plantejament transitat des de fa temps per altres companyies, però en mans d’Ignífuga sembla renovada. La espontaneïtat en dirigir-se als espectadors, la complicitat entre els mateixos actors i amb el director Pau Masaló (aquí fent de tècnic) és potser la clau d’un espectacle que ens convida a reflexionar sobre els nostres ideals com a individus però també, i molt especialment, sobre ideals col·lectius, si això avui encara té sentit!