Vacuum - Cie. Philippe Saire

informació obra



Companyia:
Cie. Philippe Saire
Sinopsi:

El buit genera imatges impossibles i pintures fantàstiques. Aquest treball presenta un joc d’aparicions i desaparicions de cossos, entre forat negre i enlluernament. Vacuum explora un nou aspecte de la nostra percepció sensorial, a través d’una il·lusió òptica creada per dues llums de neó.

Philippe Saire, una de les principals figures de la dansa suïssa contemporània, ha creat al voltant de trenta espectacles, sense comptar-hi performances site-specific, curtmetratges i tallers. Els seus treballs coreogràfics, sovint intensos i curosament elaborats, integren les arts visuals, el teatre i el cinema. Des de la seva creació el 1986, la companyia ha presentat més de mil quatre-cents espectacles a més de dues-centes ciutats d’arreu del món. El 1995, Philippe Saire va inaugurar Théâtre Sévelin 36, el seu espai de treball i creació a Lausana, consagrat en exclusiva a la dansa contemporània.

Crítica: Vacuum - Cie. Philippe Saire

24/01/2023

Cossos poètics que emergeixen de la foscor

per Jordi Bordes

És màgia. Amb un dispositiu mínim, s'aconegueixen uns efectes superlatius. La cie Philippe Saire treu petroli en un escenari (que recorda un castellet clàssic de titelles, en les que només emergeixen dos cossos. Dos llums fluorescents a dalt i a abaix són els que permeten il·luminar parts del cos dels dos ballarins que, per moment, sembla que volin perquè apareixen com si efessin servr una paret com a terra.

La boca de l'escenari és de menys de 4 metres quadrats (i menys de dos de profunditat) però la sensació de viatge, de vol, de llibertat és immensa. Els dos cossos nus només ensenyen coreogràficament fragments del cos i juguen a construir noves anatomies (com aquell trencaclosques de cossos de Dimitris Papaioannou a The great tamer). Les ombres converteixen un perfil doblegat de cames i espatlles amb un nas o una espatlla corbada amb una tètrica boca, com una mena de forat negre espantós. Els cossos no pretenen construir cap història; només exposar els mil·límetres de pell assajats i respondre amb moviment a les proostes sonores. La semblança entre els dos ballarins, com si fossin dos germans bessons (Philippe Chosson i Pep Garrigues) permet un joc d'equívocs preciós. El recurs d'unes bessones a escena és frecurrent com va fer, per exemple, Angélica Liddell a Génesis, 6, 6-7.

La proposta de Philippe Saire és molt vaporosa. No pretén sentenciar res; només jugar i convidar a què el púbic imagini amb unes imatges entre oníriques i dantesques (com les gàrgoles fninals). Són només 25 minuts de moviment. Com si fos una sessio de dibuix al natural en una escola de pintura. Traços al carbó que s'aesvaeixen, apunts sense acabar, imatges que confonen i que distorsionen les proporcions clàssiques. Poètica condensada a partir de la recerca prò qe arroba fresca i ingènua, com la mirada d'un nen que disfruta quedant-se embadalit.