Qui avisa no és traïdor o traïdora. Abans de començar, l'actriu o directora de ficció que fa de mestra de cerimònies adverteix a l'auditori: «Això no és una obra de teatre». Molt bé. Ja hi som. Però, en realitat, sí que ho és. Les dues intèrprets de la companyia Incautas Project, Cintia Ballbé i Ginebra Vall, en el que es podria considerar el seu debut amb obra pròpia, beuen de les fonts del teatre contemporani que vol ser més renovador sense buscar, segurament, audiències massives i adreçant-se a espectadors —ep!, no només joves— amb ganes d'entrar en el joc com hi entren elles dues.
I ho fan, a través d'una dramatúrgia d'Alejo Levis —que recentment ha treballat amb Bruno Oro i Clara Segura a l'exitós espectacle «Cobertura» al Teatre Romea— amb alguns recursos que trenquen les convencions habituals, ja sigui marcant-se un temps límit de 30 minuts per a intervenir només en 500 paraules —que marquen i cronometren a dit d'Ipad un parell d'espectadors voluntaris— o entrant en l'espectacle de miniatures i projeccions tan propi de companyies com Agrupación Señor Serrano, un dels apartats més interessants de la proposta, amb Polaroid vintage inclosa, ni que el revelat de la instantània sigui difícil d'apreciar pels espectadors, per la dimensió minúscula de la foto.
Sí que la projecció de webcam sobre panell blanc permet veure algunes d'una sèrie de fotografies antigues —com si un àlbum abandonat dels Encants es tractés— de la història d'una dona que una de les dues actrius vol explicar sense paraules i fent que cada espectador es faci seu el propi argument. Aquí, més espectadors voluntaris ajudaran amb la llanterna dels mòbils a crear la mínima il·luminació que la projecció requereix.
Amb l'ajut del portàtil, la webcam i l'ús dels mòbils, tot l'espectacle —una hora justa— entra en el món de la generació del segle XXI amb recerques constants a cal senyor Google, intents d'assetjament fins i tot entre elles dues, falses realitats i usurpació d'identitat. I tot amb un final sorpresa que fa un gir inesperat de registre i quan les dues protagonistes s'endinsen en el gènere del que antigament s'anomenava ciència-ficció i que ara es coneix com a distòpic.
Del que es tracta és d'aconseguir tirar endavant un projecte escènic que, en la ficció, els havia estat rebutjat, és a dir, per explicar, en un joc de teatre dins el teatre, la incertesa i la tenacitat d'una companyia jove formada per dues actrius —el gènere també marca l'espectacle— que planten cara a la voracitat del mercat escènic tradicional tan dominat per la taquilla i el dring dring del “caixa cobri”. (...)
