Incautas Project s'ha estrenat amb una peça d'emergència. La parella portava un any treballant un text que, quan ja tenien sala programada a Barcelona (tota una heroïcitat per un duet jove que debuta), els hi van denegar els drets d'autor. Amb perseverància, van decidir reconstruir el procés i convertir-ho en muntatge. Això és Vale Vale vale. Cintia Ballbé i Ginebra Vall, exposen més el teatre que els agrada que no pas el seu nou llenguatge. No ha tingut prou temps per a pujar el llevat en aquesta peça feta al forn però amb el temps que els hi quedava.
Hi ha moments preciosos com l'homenatge a Xavier Bobés (Cosas que se olvidan fácilmente). També hi ha el joc teatral (que el dia de la funció van saltar-se les normes) de les 500 paraules per convèncer l'altra. El de fer que el públic hi intervingui des de l'anonimat (com a Les coses excepcionals dels Sixto Paz). Hi ha el final conceptual, quasi distòpic (que beu de l'agror del Sartre d'A porta tancada. I una capacitat tant bonica com eficaç de l'ús de les tecnologies amb el portàtil , la webcam,els mòbils que recorda al cinema live més brut de Cris Blanco (L'agitador Vórtex) però també dels Hermanos Picahueso (Excalibur i altres històries d'animals morts). Explicar el procés teatral, amb un notable elevat de reivindicació d'igualtat de gèneres coincideix amb propostes com Aüc, o Màtria de Carla Rovira.
Sobre el fons, el muntatge exposa idees d'una realisme molt quotidià, quasi generacional, que podria correspondre al dia a dia de les dues noies. No hi ha res fantàstic ni excepcional; més aviat trivialitats, que miren que respiri frescor, talent. Sobre la forma, pivoten des del teatre posdramàtic (This is real love) al joc directe o el performàtic (Eat me Ana). La peça, que seguirà creixent en les properes funcions i que ajudarà a créixer a Incautas Project per ajudar a autodefinir-se com a companyia, respira aquell entusiasme i determinació de les primeres vegades. I les ganes de descobrir una perla per un camí en què ha estat contínuament llaurat. Trobar l'instant poètic i saber-lo fer respirar perquè sedueixi al públic és el secret del teatre que vol expressar idees i alhora commoure. En el seu primer episodi, s'han mantingut en la valentia de sortir a la mar tot i que els traguessin el vaixell que havien estat dissenyant. S'han atrevit a llançar-se mar endins però, de moment, nedant a prop de la platja i no fent llargues travessies suïcides. En el seu primer capítol han estat incautes i prudents, alhora.
