Vale vale vale

informació obra



Companyia:
Incautas Project
Dramatúrgia:
Alejo Levis
Direcció:
Alejo Levis
Intèrprets:
Cintia Ballbé, Ginebra Vall
Ajudant de direcció:
Mariona Ibáñez
Vestuari:
Mar Jaime
Composició musical:
Laura Llopart
Vídeo:
Alejo Levis
Sinopsi:

“Heu parlat ja massa. Massa paraules, molta palla, molta tonteria…. Com més parleu, menys clar està tot. I claredat és el que més necessiteu ara si volem salvar això. Us proposo un joc”.

S’imposaran un màxim de 500 paraules. 500 últimes paraules per solucionar les coses, per a expressar tot allò que han de dir-se l’una a l’altra.

Serà l’última oportunitat que la Cintia i la Ginebra tindran per a entendre’s, sense poder amagar-se rere les màscares del llenguatge.

Espectacle en castellà i català

Crítica: Vale vale vale

09/02/2020

La prudència valenta de les incautes

per Jordi Bordes

Incautas Project s'ha estrenat amb una peça d'emergència. La parella portava un any treballant un text que, quan ja tenien sala programada a Barcelona (tota una heroïcitat per un duet jove que debuta), els hi van denegar els drets d'autor. Amb perseverància, van decidir reconstruir el procés i convertir-ho en muntatge. Això és Vale Vale vale. Cintia Ballbé i Ginebra Vall, exposen més el teatre que els agrada que no pas el seu nou llenguatge. No ha tingut prou temps per a pujar el llevat en aquesta peça feta al forn però amb el temps que els hi quedava.

Hi ha moments preciosos com l'homenatge a Xavier Bobés (Cosas que se olvidan fácilmente). També hi ha el joc teatral (que el dia de la funció van saltar-se les normes) de les 500 paraules per convèncer l'altra. El de fer que el públic hi intervingui des de l'anonimat (com a Les coses excepcionals dels Sixto Paz). Hi ha el final conceptual, quasi distòpic (que beu de l'agror del Sartre d'A porta tancada. I una capacitat tant bonica com eficaç de l'ús de les tecnologies amb el portàtil , la webcam,els mòbils que recorda al cinema live més brut de Cris Blanco (L'agitador Vórtex) però també dels Hermanos Picahueso (Excalibur i altres històries d'animals morts). Explicar el procés teatral, amb un notable elevat de reivindicació d'igualtat de gèneres coincideix amb propostes com Aüc, o Màtria de Carla Rovira.

Sobre el fons, el muntatge exposa idees d'una realisme molt quotidià, quasi generacional, que podria correspondre al dia a dia de les dues noies. No hi ha res fantàstic ni excepcional; més aviat trivialitats, que miren que respiri frescor, talent. Sobre la forma, pivoten des del teatre posdramàtic (This is real love) al joc directe o el performàtic (Eat me Ana). La peça, que seguirà creixent en les properes funcions i que ajudarà a créixer a Incautas Project per ajudar a autodefinir-se com a companyia, respira aquell entusiasme i determinació de les primeres vegades. I les ganes de descobrir una perla per un camí en què ha estat contínuament llaurat. Trobar l'instant poètic i saber-lo fer respirar perquè sedueixi al públic és el secret del teatre que vol expressar idees i alhora commoure. En el seu primer episodi, s'han mantingut en la valentia de sortir a la mar tot i que els traguessin el vaixell que havien estat dissenyant. S'han atrevit a llançar-se mar endins però, de moment, nedant a prop de la platja i no fent llargues travessies suïcides. En el seu primer capítol han estat incautes i prudents, alhora.