Aüc és allò que se sent entre les costures del silenci i la ràbia. És el crit o el lament silenciat en la nostra quotidianitat. És un lloc incòmode però necessari. Aquest espectacle parla sobre les violències sexuals, invisibilitzades per desconeixement, connivència o horror, que són diverses i molt més extenses del que volem imaginar. El públic està convidat a habitar aquest Aüc, en un acte revolucionari en el qual cinc intèrprets comparteixen les seves històries i experiències per tal que tot canviï i que la por s'esvaeixi.
Una psicòloga, una supervivent de violència sexual, una sociòloga, una ballarina, una música, una productora i una performer, totes feministes, s'asseuen al voltant d'una taula. Així comença un espectacle que s'allunya dels tòpics i que no parla només de violacions o assalts sexuals, sinó que va més enllà i posa l'accent en violències menys evidents però omnipresents. Música, dansa i text es barregen i trepitgen en una proposta on la poètica del moviment té un paper destacat i ajuda a tractar un assumpte especialment dur, mentre la música dibuixa en escena uns mapes emocionals compartits per la major part de les supervivents d'aquesta mena d'experiències.
Les Impuxibles, equip artístic format per la ballarina Ariadna Peya i la intèrpret i compositora Clara Peya, s'alien amb l'actriu i creadora Carla Rovira, autora de la peça Most of all, you’ve got to hide it from the chicks, una coproducció de FiraTàrrega 2015 i l'Antic Teatre per la qual va guanyar el premi FAD Sebastià Gasch a la Creació Emergent l'any 2016.
Espectacle finalista al Premi de la Crítica Jove 2017
Aüc és una peça d'indubtable militància sobre l'abus sexual. és un tipus d'obres que són imprescindibles, avui en dia. Cal poder entendre el paper de la víctima, entendre la vulnerabilitat i la sensació de tenir una culpa per haver estat violada. Una injustícia que rebel·la. Les Impuxibles (Limbo...) s'han aliat amb l'actriu i directora Carla Rovira (Most of all, you've got to hide it from the chicks), dues firmes que se subleven contra el que és injust davant l'atonia tediosa general. És bo criticar i denunciar. Però cal plantejar potser millor, la forma perquè aquesta reflexió sigui més reveladora.
La coreografia, la música i el plantejament dramatúrgic són els puntals d'aquesta obra. Apareixen més juxtaposats que fusionats. Les actrius s'arrauleixen en solitari, pateixen en silenci l'abús o aquesta por. Alternen la interpretació de personatges amb les acotacions a públic que aclareixen i ensenyen concepcions musicals o bé confessen la incomoditat de representar determinada escena. El paper de la víctima és el principal. No n'hi ha d'altre. Es presenta de diferents maneres la seva soledat i, només cap al final, la reconciliació amb el món, gràcies al suport de les altres noies. Quan s'atreveixen a verbalitzar la seva denúncia. i a entendre que no són Lady Macbeth que no pot treure's la pudor de la sang que ha provocat si no que els fluïds que l'embruten han de passar a un altre plànol. Macbeth podia sentir-se culpable, elles mai.
El gran problema d'aquesta peça és que no juga amb l'ambigüitat. Tot és tant clar que no hi ha lloc per a més identificació que amb les víctimes. I, com a teatre social que vol ser, cal veure a escena tots els tipus de personatges (la víctima, sí, però també el botxí i el testimoni) perquè cada espectador vegi els graus de complicitat en una agressió i l'ajudi a detectar els casos per a evitar-los en un futur. L'obra és una veu forta i evident en suport de les víctimes que pateixen l'abús però podria haver sumat també un element d'incertesa molt més revelador. Es bo descobrir la vulnerabilitat que pot patir una persona abusada anteriorment dins d'un tunel a la nit (com En la soledat dels camps de cotó, de Koltès), però molt més adonar-se que la simple presència d'un mateix és el que la que ha estat víctima anteirorment percebrà com a amenaça.