Aüc

Dansa

informació obra


Dramatúrgia:
Carla Rovira
Text:
Carla Rovira, Philippe Soldevila
Intèrprets:
Ariadna Peya, Clara Peya, Júlia Barceló, Olga Lladó, Maria Salarich
Coreografia:
Ariadna Peya
Direcció:
Clara Peya, Philippe Soldevila
Composició musical:
Clara Peya
Escenografia:
Sarah Bernardy
Vestuari:
Núria Llunell
Il·luminació:
Jordi Berch
So:
Josep Sánchez-Rico
Ajudantia de direcció:
Gràcia Camps
Producció:
Gràcia Camps
Sinopsi:

Aüc és allò que se sent entre les costures del silenci i la ràbia. És el crit o el lament silenciat en la nostra quotidianitat. És un lloc incòmode però necessari. Aquest espectacle parla sobre les violències sexuals, invisibilitzades per desconeixement, connivència o horror, que són diverses i molt més extenses del que volem imaginar. El públic està convidat a habitar aquest Aüc, en un acte revolucionari en el qual cinc intèrprets comparteixen les seves històries i experiències per tal que tot canviï i que la por s'esvaeixi.

Una psicòloga, una supervivent de violència sexual, una sociòloga, una ballarina, una música, una productora i una performer, totes feministes, s'asseuen al voltant d'una taula. Així comença un espectacle que s'allunya dels tòpics i que no parla només de violacions o assalts sexuals, sinó que va més enllà i posa l'accent en violències menys evidents però omnipresents. Música, dansa i text es barregen i trepitgen en una proposta on la poètica del moviment té un paper destacat i ajuda a tractar un assumpte especialment dur, mentre la música dibuixa en escena uns mapes emocionals compartits per la major part de les supervivents d'aquesta mena d'experiències.

Les Impuxibles, equip artístic format per la ballarina Ariadna Peya i la intèrpret i compositora Clara Peya, s'alien amb l'actriu i creadora Carla Rovira, autora de la peça Most of all, you’ve got to hide it from the chicks, una coproducció de FiraTàrrega 2015 i l'Antic Teatre per la qual va guanyar el premi FAD Sebastià Gasch a la Creació Emergent l'any 2016.

Espectacle finalista al Premi de la Crítica Jove 2017

Crítica: Aüc

10/07/2017

Commou, emociona, esglaia...

per Iolanda G. Madariaga

AÜC és un crit esgarrifós, un crit ofegat pels tabús, el masclisme, els convencionalismes, les dobles morals i la hipocresia institucionalitzada; un crit de por que es queda a la gola fins enquistar-se. Les impuxibles (Ariadna i Clara Peya) i Carla Rovira s’han proposat, d’alguna manera, alliberar-lo o extirpar-lo. No és gens fàcil abordar el tema lliscós i terrible de la violència sexual en una societat com la nostra. Amb Aüc es vol fer un espectacle polític, recuperant un dels aspectes originals de l’art teatral. Aüc vol denunciar una de les més esgarrifoses xacres de la nostra societat i erigir-se en la veu de les veus que resten ofegades. Seguint els dictats del mestre Brecht -això sí, adaptats al nou mil·lenni-, fan una posada en escena gens lineal i del tot demostrativa. Les cinc intèrprets ballen una coreografia, sota la direcció d’Ariadna Peya, que, sense atrevir-me a valorar-ne la tècnica, és clara i contundent. Memorable el solo d’Olga Lledó estirant d’un fil que sembla no tenir fi. La música creada per Clara Peya expressament per a l’espectacle és una trista melodia, volgudament reiterativa i distorsionada. Atenent al didactisme propi de la proposta, la mateixa compositora s’encarrega de desvetllar-nos, dins l’espectacle, els recursos musicals per confegir una partitura que persisteix en el cervell més enllà de la funció. Pel que fa al text, es manté en els mateixos paràmetres de claredat i contundència; convida a l’actriu Júlia Barceló a entrar i sortir del personatge, en un interessant joc de llums, per subratllar l’afany expositiu del seu monòleg. Un monòleg en registre col·loquial i ple de termes d’argot al que, sense perdre la seva immediatesa, li convindria -des del meu punt de vista- una mica de cura lingüística. El volgut “distançament” funciona com un mecanisme de rellotgeria: es tracta de exposar per crear consciència, de parlar-ne i fer de tornaveu. Tot és diàfan i directe: es tracta de poder, d’exercir una dominació sobre l’indefens, el dèbil... ja sigui dona o infant -en els casos de pederàstia em temo que no es tracta d’una qüestió de gènere. L’epíleg es desenvolupa entre el públic, interrogant-lo, animant-lo a no callar, a parlar-ne alt i fort. Malgrat “l’objectivitat” de la proposta, aquesta ens commou, emociona i esglaia a parts iguals.