AÜC és un
crit esgarrifós, un crit ofegat pels tabús, el masclisme, els convencionalismes,
les dobles morals i la hipocresia institucionalitzada; un crit de por que es
queda a la gola fins enquistar-se. Les impuxibles (Ariadna i Clara Peya) i
Carla Rovira s’han proposat, d’alguna manera, alliberar-lo o extirpar-lo. No és
gens fàcil abordar el tema lliscós i terrible de la violència sexual en una
societat com la nostra. Amb Aüc es vol fer un espectacle polític, recuperant un
dels aspectes originals de l’art teatral. Aüc vol denunciar una de les més
esgarrifoses xacres de la nostra societat i erigir-se en la veu de les veus que
resten ofegades. Seguint els dictats del mestre Brecht -això sí, adaptats al
nou mil·lenni-, fan una posada en escena gens lineal i del tot demostrativa.
Les cinc intèrprets ballen una coreografia, sota la direcció d’Ariadna Peya,
que, sense atrevir-me a valorar-ne la tècnica, és clara i contundent. Memorable
el solo d’Olga Lledó estirant d’un fil que sembla no tenir fi. La música creada
per Clara Peya expressament per a l’espectacle és una trista melodia,
volgudament reiterativa i distorsionada. Atenent al didactisme propi de la
proposta, la mateixa compositora s’encarrega de desvetllar-nos, dins l’espectacle,
els recursos musicals per confegir una partitura que persisteix en el cervell
més enllà de la funció. Pel que fa al text, es manté en els mateixos paràmetres
de claredat i contundència; convida a l’actriu Júlia Barceló a entrar i sortir
del personatge, en un interessant joc de llums, per subratllar l’afany
expositiu del seu monòleg. Un monòleg en registre col·loquial i ple de termes d’argot
al que, sense perdre la seva immediatesa, li convindria -des del meu punt de
vista- una mica de cura lingüística. El volgut “distançament” funciona com un
mecanisme de rellotgeria: es tracta de exposar per crear consciència, de
parlar-ne i fer de tornaveu. Tot és diàfan i directe: es tracta de poder, d’exercir
una dominació sobre l’indefens, el dèbil... ja sigui dona o infant -en els
casos de pederàstia em temo que no es tracta d’una qüestió de gènere. L’epíleg
es desenvolupa entre el públic, interrogant-lo, animant-lo a no callar, a
parlar-ne alt i fort. Malgrat “l’objectivitat” de la proposta, aquesta ens commou,
emociona i esglaia a parts iguals.
