Aüc és allò que se sent entre les costures del silenci i la ràbia. És el crit o el lament silenciat en la nostra quotidianitat. És un lloc incòmode però necessari. Aquest espectacle parla sobre les violències sexuals, invisibilitzades per desconeixement, connivència o horror, que són diverses i molt més extenses del que volem imaginar. El públic està convidat a habitar aquest Aüc, en un acte revolucionari en el qual cinc intèrprets comparteixen les seves històries i experiències per tal que tot canviï i que la por s'esvaeixi.
Una psicòloga, una supervivent de violència sexual, una sociòloga, una ballarina, una música, una productora i una performer, totes feministes, s'asseuen al voltant d'una taula. Així comença un espectacle que s'allunya dels tòpics i que no parla només de violacions o assalts sexuals, sinó que va més enllà i posa l'accent en violències menys evidents però omnipresents. Música, dansa i text es barregen i trepitgen en una proposta on la poètica del moviment té un paper destacat i ajuda a tractar un assumpte especialment dur, mentre la música dibuixa en escena uns mapes emocionals compartits per la major part de les supervivents d'aquesta mena d'experiències.
Les Impuxibles, equip artístic format per la ballarina Ariadna Peya i la intèrpret i compositora Clara Peya, s'alien amb l'actriu i creadora Carla Rovira, autora de la peça Most of all, you’ve got to hide it from the chicks, una coproducció de FiraTàrrega 2015 i l'Antic Teatre per la qual va guanyar el premi FAD Sebastià Gasch a la Creació Emergent l'any 2016.
Espectacle finalista al Premi de la Crítica Jove 2017
“No és no. Amb un sol avís ja hauria de quedar clar”. I això que de seguida s’entén quan la veu del teatre demana apagar els mòbils, no resulta tan evident als depravats que abusen sexualment de les dones. És un símil simple, però clarivident.
Les Impuxibles i Carla Rovira s’han unit per dir prou a aquest tipus de violència, per visibilitzar aquesta xacra social i, també, per abraçar ben fort les víctimes. No són culpables. No tenen per què callar. I no estan soles.
No és fàcil endinsar-se en un tema com aquest: dolorós, incòmode, situat a la fina línia entre la denúncia i la morbositat, i ho han sabut fer des de diferents òptiques desplegant un bon nombre de recursos escènics amb efectiva senzillesa i gran sensibilitat. Expliciten la ràbia, la impotència, la necessitat de desfer-se d’aquesta rèmora, de sortir del túnel, de cridar, de tornar a ser elles mateixes... a través del relat de casos concrets, de veus que prediquen un rere l’altre tots els tòpics estúpids que justifiquen l’aberració, de l’autoqüestionament, de frenètiques coreografies i teatre físic, de sons que surten del ventre i del sintetitzador, de silencis, d’una il·luminació imaginativa amb làmpades, fluorescents i focus manipulats ocasionalment a pols... i de la música, composta i interpretada en directe al piano per Clara Peya. Com sempre, commovedora.
La proximitat amb què les creadores s’adrecen al públic és fabulosa, trencant diverses vegades la quarta paret –aquella barrera imaginària que separa actors d’espectadors– per explicar com han afrontat una escena, aturant-la per prendre el valor suficient per afrontar-la o detallant com s’ha compost la banda sonora “que plora amb la mà dreta i pateix dissonàncies amb l’esquerra”. També comparteixen què els ha aportat el procés creatiu d’‘Aüc’, un viatge ple d’aprenentatges que, funció rere funció, sembrarà en elles mateixes i els espectadors fins al dia que, finalment, podrà no passar res per demanar l’hora a un desconegut.