Hi ha grans noms de la història que només pronunciar-los provoquen uns instants de silenci perquè tothom sap que darrere d'ells hi ha sempre alguna cosa que trenca l'esquema ordinari. Un d'aquests és el nom de Van Gogh. No cal ser un expert en art per interessar-se per la figura del pintor del quadre «Els gira-sols». És clar que, parlant d'art, sovint es pot pensar què en seria d'algun gran pintor clàssic si, un cop mort, les seves obres no haguessin batut rècords de cotització en subhastes amanegades per marxants que probablement no han tingut mai un pinzell entre els dits. Per a bé o per a mal, el reconeixement absolut en forma de diners embruta i fomenta a la vegada el reconeixement i l'admiració per l'artista.
Per això un muntatge teatral com «Van Gogh», estrenat fa divuit anys al Versus Teatre, dins el Festival Grec 2002, i revisat i reestrenat ara al Teatre Gaudí Barcelona, representa una excepció de la manera tòpica de veure Van Gogh i es transforma en una reflexió lúcida, poètica i punxant a la vegada que Ever Blanchet ha adaptat a partir del recull «Cartes a Théo», el germà de Van Gogh que més de prop va viure les seves crisis.
Ever Blanchet, que a més d'home de teatre, és novel·lista i poeta, ha dotat el text de l'obra interpretada per Jaume Garcia de la dosi justa de relat i poesia que requereix una aposta teatral com aquesta. Però no n'hi havia prou. I faltava un actor —a poder ser tirant a la semblança que tenim de Van Gogh— i un ambient escenogràfic que transportés l'espectador al món oníric de Van Gogh.
Una cadira, doncs, un bastó i una pipa, a més de tres o quatre peces de roba austera pròpia de pintor, s'arrodoneixen amb un espai auster, tenebrós —la suma de tots els colors—, per crear una acció vanghoghiana centrada en l'etapa de la crisi del pintor, entre els 27 i els 37 anys.
La interpretació escènica, molt aproximada als espectadors, a qui l'actor s'encara per explicar-li el que pensa, posa en boca de Van Gogh la capacitat expressiva de la paraula del pintor amagada darrera la capacitat expressiva de la imatge.
Van Gogh és un text que si té prou força per ser representat, encara en té més per ser llegit. Només cal que un editor, si no ho ha fet, pensi en els avantatges que té aportar a la literatura una semblança de Van Gogh que, a més, podria ser fàcilment traduïda a altres llengües.
[Aquesta crítica es basa en la versió estrenada al Versus Teatre, la temporada 2001-2002, amb la interpretació de Jaume Garcia, inclòs dins la programació del Festival Grec 2002.]
