La història de l’art és un terreny abonat d’ànimes turmentades. Artistes que lluitaven contra sí mateixos o contra un sistema per imposar el seu criteri artístic i fer-se valer. La majoria d’artistes que han marcat la història han viscut les mels de l’èxit en vida, però n’hi ha un cas especialment paradigmàtic en que no va ser així. Un pintor holandès obstinat en pintar obres amb traços gruixuts sobre camps de gira-sols o nits estrellades, va acabar recluït en un psiquiàtric per un trastorn bipolar fins la seva misteriosa mort. Vincent Van Gogh és considerat un artista realment diferent. No sols és la seva prolífica i genial obra, sinó la seva història personal la que ha transcendit. Tal personalitat era carn de canó per escriure una obra que tractés de reflectir el pensament més íntim de Van Gogh. I tal comesa va enfrontar Ever Blanchet el 2002 quan va presentar al Festival Grec un monòleg protagonitzat per Jaume Garcia Arija qui posava cos i veu al pintor en els seus últims deu anys de vida.
La funció a la que fem referència però, és la que va tenir lloc el passat dijous 8 de juliol al preciós Amfiteatre dels Jardinets de la Fundació 1859 Caixa Sabadell en el marc del Festival Fresc. A més a més, aquest Van gogh és una nova versió del monòleg, que segueix interpretant Garcia Arija, actor sabadellenc, i que està concebuda per un espai més petit, més recollit, sense tanta distància amb el públic. Ha estat representada al Teatre Gaudí durant aquesta passada temporada. Però malgrat aquesta distància i que no permet una experiència tan immersiva amb el joc d’imatges plantejat, l’actor s’encarrega de recollir tot el públic amb una interpretació intensa i profundament vitalista.
El text escrit per Blanchet, un savi que va aparèixer per sorpresa durant el col·loqui amb l’actor, posterior a la funció, i que va explicar la gènesi del projecte, és un fidel reflex del pensament més íntim de Van Gogh que recull les Cartes a Theo, el popular llibre que engloba la correspondència que mantenir el pintor amb el seu germà, mecenes. Cada frase que l’actor diu té un pes filosòfic, un sentit social i artístic que dibuixa el pensament incorruptible de Van Gogh. Però cada una d’aquestes, si la llegíssim en la intimitat li podríem donar un to, una intenció molt diferent. De fet, el retrat que hom té de Van Gogh és el d’un home torturat, seriós, enfadat. Però l’actor busca sempre transmetre una actitud més positiva, com més hilarant. Si bé té moments de fúria (aquests crits silenciosos), la majoria de vegades deixa anar els seus pensaments més tràgics, les seves reflexions més tristes amb un somriure. De fet, ja ho diu ell mateix, “fa falta ser molt seriós i profund per estar content”. Es clar també, que s’ha d’entendre que aquest Van Gogh quan es dirigeix al públic ho fa com si fóssim Theo. La relació amb Theo, en aquest sentit sempre és positiva, d’admiració.
El treball de l’actor ve recolzat per una sèrie de projeccions a una pantalla amb pintures del genial pintor i altres fotografies i muntatges que complementen el discurs de l’artista. Tot aquest esplèndid treball de vídeo art està realitzat per l’artista Nito CIlintano. La bona feina de Jaume Garcia Arija és integral. La gran por d’un artista a l’hora de fer un monòleg és que quedi estàtic, que acabi sent avorrit. En aquest sentit, el moviment és present i continu durant els 75 minuts que dura. De fet, el moviment és clau per crear les transicions cap a nous episodis de la vida del pintor: coreografies que simulen el pintor deixant-se anar a l’hora de pintar, talment com si fossin moviments de Tai Chi. Però cada moviment de l’actor té un pes en el personatge i no és sobrer, ni estrafolari.
El monòleg serveix per altra banda per endinsar-nos en un personatge que creia més inestable, pres pels seus propis dimonis. Però el que transmet l’obra escrita per Blanchet és un Van Gogh amb consciència social i un posicionament vital en una societat que vivia abocada a una sèrie de canvis que ell criticava. Les seves digressions sobre quin tipus de gandul era; les seves crítiques a certs artistes contemporanis (tots uns llepaculs); la seva master class sobre la teoria dels colors primaris, secundaris i complementaris i el paral·lelisme amb els sentiments amor, odi i indiferència, etc. son reflexions que ens demostren un Van Gogh incorruptible. Per l’art i per la vida. I enmig l’autor hi filtra dues llegendes: la de l’arquer i la llegenda grega del Déu Cura per a reforçar la idea d’un Van Gogh profundament humanista. És potser un dels retrats més polièdrics i complets de Van Gogh. I una lliçó interpretativa d’un actor entregat al personatge i al seu testament, més aviat filosòfic.
