Ja sabeu el que
es diu quan es tracta del cinema: ni acostumen a ser bones les segones parts ,
ni acostumen a resultar afortunats els “remakes” de les grans obres. Però aquí
tenim una enlluernadora mostra que al món de la millor dansa contemporània, les
coses no funcionen igual. Aquí tenim al gran “factótum” del moviment Gaga –
l’extraordinari Ohad Naharin- construint un espectacle en el qual cadascuna de
les seves dues seccions se’ns presenta com si fos un “remake” de l’altra. I proposant-nos un viatge cap a una Venezuela
sense cap mena de vinculació amb aquella altra que surt als mapes i que es
troba ara mateix de tan dramàtica actualitat. Aquesta Venezuela coreogràfica,
per contra, porta un títol que té més
aviat a veure amb jocs lingüístics relacionats amb l’alfabet hebreu i atzars no menys juganers. I es tracta d’un territori
que la sensacional Batsheva Dance Company explora en dues etapes d’igual duració ( quaranta minuts
cadascuna ) i idèntica coreografia que, malgrat tot, venen a demostrar com de
diferents poden semblar les mateixes coses quan les estàs repetint amb altres
cossos, altres focus , i altres bandes sonores.
A la primera
etapa, els cants gregorians marquen la pauta establint un fil conductor sonor puntuat en
segon terme per un rerafons acústic amb elements de percussió ( gairebé, com
aquella mena de soroll que t’arriba des d’un recinte proper amb les portes
tancades) i interromput cap a la meitat de la secció per un “rapejat” col·lectiu.
I arribat el moment que no voldries que arribés ( és tanta la força visceral de
cada segment i és tan gran l’energia i el talent de cadascun dels ballarins ,
que voldries que la cosa s’estirés encara més ) ,un simple fons en negre ens
indica que hem traspassat la frontera
entre aquesta primera etapa, i aquest altre segon recorregut en el qual els
monjos han marxat ja cap el convent amb els seus cants gregorians. Ara la seva
espiritualitat ha deixat pas a una
mixtura de ritmes amb arrels
multiètniques i sonoritats més
contemporànies, més funkie , més rockeres. Els espectaculars moviments executats de manera també ben espectacular,
són els mateixos. Però els ballarins i les ballarines que els executen han canviat: els que abans tenien un paper
secundari en les escenes més col·lectives , ara s’han convertit en
protagonistes. I també la llum que il·lumina els seus moviments és sovint
diferent a la d’abans. A l’escenari, com passava a la primera secció, es van
saltejant per exemple els moments de
tango amb els esclats de groove que ens recorden de quina manera el Gaga de
Naharin sempre ha reivindicat la hipèrbole coreogràfica que causa sensació com
un dels seus vectors essencials. No és per això mateix estrany que , de tant en
tant, el ballarí o la ballarina – la individualitat dels quals, sempre es
projecta a l’escenari de manera ben definida- reclami el seu dret a l’exhibicionisme ,
oferint-nos allò que ben bé podria semblar un llampec de sublim voguing ple
d’esclatant postureig ( ja de pas, i parlant de voguing i de posar-se a fer
poses seguint les llampants regles del voguing : no us perdeu per res la memorable sèrie “Pose”).
Però els cossos
ja no són els mateixos, ni els veus amb la mateixa llum, ni es mouen amb la
mateixa música. Fins i tot els cromatismes han canviat: si al primer acte l’escena potser més inquietant de la vetllada
té a veure amb un cos estirat a terra i cobert de teles de neutre color ocre, ara les
teles semblen remetre a banderes ben identificables que li atorguen a aquest moment
una mena de nou rerafons polític . Sense
posar-te a buscar significats ocults a una proposta que et convida més aviat a
deixar-te portar pel plaer de la dansa que es mostra com a pur significant, el
cert és que tot sembla susceptible de ser entès d’una manera o d’una altra,
segons la secció en la qual et trobis. I que tot també – i aquesta sembla ser
una de les intencions de Naharin- et porta a reconèixer un cop més de quina
manera aquell moviment calculat que sembla sota control, encobreix realment la
quantitat incontrolada d’associacions cap a les quals en pot portar qualsevol
moviment. En qualsevol cas, una cosa sí és
segura: t’ho miris com tu miris, els dos capítols d’aquesta única coreografia acaben donant lloc a un
espectacle magnífic i hipnòtic. Tant, que quan acaba la segona secció, voldries
demanar-li a Naharin un tercer lliurament: aquesta coreografia convida a
practicar el “loop” amb variacions !
