Venezuela

informació obra



Autor:
Milo Rau
Direcció:
Milo Rau
Sinopsi:

Venezuela, Naharin i els ballarins exploren el diàleg i el conflicte entre el moviment i el contingut que representa. El coreògraf va crear dues seccions de 40 minuts col·locades en juxtaposició. En aquest treball multifacètic i irresistible Naharin vol que el públic participi d’aquesta llibertat d’elecció i del seu àmbit infinit de possibilitats, alhora que fa un comentari crític sobre tots nosaltres.

«Interpretada per uns ballarins extraordinaris, Venezuela és una peça polièdrica, amb una sorpresa inclosa que perdurarà en el record de l’espectador durant molt de temps.» (Yael Efrati, Timeout, maig de 2017).

Considerat com un dels grans pioners de la dansa de la seva generació i reconegut arreu del món, el director de la Batsheva Dance Company des de 1990, Ohad Naharin ha convertit la companyia en una de les més importants del món, amb més de 250 representacions anuals. Naharin és el creador d’un innovador i ric llenguatge de moviment anomenat «gaga», que s’ha expandit arreu.

Crítica: Venezuela

27/02/2019

Quan el "remake" dansat, és tan genial com l'original.

per Ramon Oliver

Ja sabeu el que es diu quan es tracta del cinema: ni acostumen a ser bones les segones parts , ni acostumen a resultar afortunats els “remakes” de les grans obres. Però aquí tenim una enlluernadora mostra que al món de la millor dansa contemporània, les coses no funcionen igual. Aquí tenim al gran “factótum” del moviment Gaga – l’extraordinari Ohad Naharin- construint un espectacle en el qual cadascuna de les seves dues seccions se’ns presenta com si fos un “remake” de l’altra. I  proposant-nos un viatge cap a una Venezuela sense cap mena de vinculació amb aquella altra que surt als mapes i que es troba ara mateix de tan dramàtica actualitat. Aquesta Venezuela coreogràfica, per contra, porta un títol que  té més aviat a veure amb jocs lingüístics relacionats amb l’alfabet hebreu  i atzars no menys juganers. I es tracta d’un territori que la sensacional Batsheva Dance Company explora en  dues etapes d’igual duració ( quaranta minuts cadascuna ) i idèntica coreografia que, malgrat tot, venen a demostrar com de diferents poden semblar les mateixes coses quan les estàs repetint amb altres cossos, altres focus , i altres bandes sonores.

A la primera etapa, els cants gregorians marquen la pauta  establint un fil conductor sonor puntuat en segon terme per un rerafons acústic amb elements de percussió ( gairebé, com aquella mena de soroll que t’arriba des d’un recinte proper amb les portes tancades) i interromput cap a la meitat de la secció per un “rapejat” col·lectiu. I arribat el moment que no voldries que arribés ( és tanta la força visceral de cada segment i és tan gran l’energia i el talent de cadascun dels ballarins , que voldries que la cosa s’estirés encara més ) ,un simple fons en negre ens indica que hem traspassat  la frontera entre aquesta primera etapa, i aquest altre segon recorregut en el qual els monjos han marxat ja cap el convent amb els seus cants gregorians. Ara la seva espiritualitat ha deixat pas  a una mixtura de ritmes amb arrels  multiètniques i sonoritats més  contemporànies, més funkie , més rockeres. Els espectaculars  moviments executats de manera també ben espectacular, són els mateixos. Però els ballarins i les ballarines que els executen  han canviat: els que abans tenien un paper secundari en les escenes més col·lectives , ara s’han convertit en protagonistes. I també la llum que il·lumina els seus moviments és sovint diferent a la d’abans. A l’escenari, com passava a la primera secció, es van saltejant per exemple  els moments de tango amb els esclats de groove que ens recorden de quina manera el Gaga de Naharin sempre ha reivindicat la hipèrbole coreogràfica que causa sensació com un dels seus vectors essencials. No és per això mateix estrany que , de tant en tant, el ballarí o la ballarina – la individualitat dels quals, sempre es projecta a l’escenari de manera ben definida-  reclami el seu dret a l’exhibicionisme , oferint-nos allò que ben bé podria semblar un llampec de sublim voguing ple d’esclatant postureig ( ja de pas, i parlant de voguing i de posar-se a fer poses seguint les llampants regles del voguing :  no us perdeu per res  la memorable sèrie “Pose”).

Però els cossos ja no són els mateixos, ni els veus amb la mateixa llum, ni es mouen amb la mateixa música. Fins i tot els cromatismes han canviat: si al primer acte  l’escena potser més inquietant de la vetllada té a veure amb un cos estirat a terra i  cobert de teles de neutre color ocre, ara les teles semblen remetre a banderes ben identificables que li atorguen a aquest moment una mena de nou rerafons polític  . Sense posar-te a buscar significats ocults a una proposta que et convida més aviat a deixar-te portar pel plaer de la dansa que es mostra com a pur significant, el cert és que tot sembla susceptible de ser entès d’una manera o d’una altra, segons la secció en la qual et trobis. I que tot també – i aquesta sembla ser una de les intencions de Naharin- et porta a reconèixer un cop més de quina manera aquell moviment calculat que sembla sota control, encobreix realment la quantitat incontrolada d’associacions cap a les quals en pot portar qualsevol moviment. En qualsevol cas,  una cosa sí és segura: t’ho miris com tu miris, els dos capítols d’aquesta única  coreografia acaben donant lloc a un espectacle magnífic i hipnòtic. Tant, que quan acaba la segona secció, voldries demanar-li a Naharin un tercer lliurament: aquesta coreografia convida a practicar el “loop” amb variacions !