Heu fet, penseu fer o us trobeu fent (depenent de quan llegiu aquestes línies) les vostres vacances de Setmana Santa?. Sigui quina sigui la resposta, els cas és que després de l’aperitiu primaveral arriba el plat fort de les vacances d’estiu , i en cas de no haver decidit encara com gaudireu d’elles, ja esteu fent massa tard. Doncs , si sou partidaris d’aquella mena d’estiuejos amb vistes al mar que tenen com a campament base una bonica població costera d’aquestes que tan abunden per Catalunya , i si d’una o altra forma la vostra genètica en té quelcom de burgesa (encara que no us agradi assumir-ho en públic), Maria Aurèlia Capmany us pot ajudar a decidir el vostre destí, tot mostrant-vos tres possibles destinacions que, al llarg del segle XX, van seduir d’allò més els burgesos catalans del moment. I per cert que si voleu ampliar coneixements al voltant d’un d’aquests destins ( potser el més mitificat de tots tres) , la casualitat ha volgut que aquests dies la Filmoteca de Catalunya hagi presentat la versió restaurada de Los felices 60, el primer llargmetratge de Jaime Camino, estrenat el 1963, situat a la mateixa preciosa població de Cadaqués en la qual la Capmany situa també el primer estiu dels tres que integren el sainet musical ara recuperat pel TNC, i protagonitzat per un triangle amorós alhora ben burgés . Donada la fam cultural de l’omnívora Capmany, dono també per fet que de ben segur no es va perdre al seu moment l’estrena d’una pel·lícula que . a seixanta anys vista, en té molt d’inestimable document de tota una època.
“M’agradaria haver fet una obra entenedora, clara, divertida, trista i nostra”, deia la Capmany al programa de mà , quan l’octubre de 1968 es va estrenar al Romea la segona versió (ampliada pel que fa al nombre d’estiuejos inclosos; reduïda pel que fa al nombre de personatges en escena) d’un text que s’havia començat a gestar tres anys abans , sota aquella llegendària Cúpula del Coliseum en la qual es van començar a gestar alhora tantes coses destinades a exercir la seva influència en el teatre català posterior , i a la qual es fa referència tot just iniciar-se la versió de l’obra que ara ens presenten Albert Boronat i Judith Pujol. I aquesta presentació inicial , constitueix potser el més qüestionable afegit de tots es que se li han incorporat al text; aquell que mostra de forma més evident les costures conjunturals d’allò que es creu necessari afegir per tal de contextualitzar el que anem a veure , tot recordant-nos innecessàriament els ítems imprescindibles del moment actual, esmentant de passada les dades fonamentals que han marcat el món en general i la societat catalana en particular des de la data d’aquella estrena. Però tornem a ella. En el programa de tan notable proposta tocada d’inconfusibles aires saludablement brechtians , la Capmany afirmava també que allò que l’espectador anava a veure no era pas “una obra de tesi, en l’estricte sentit de la paraula”, tot i que sí pretenia ser “una obra testimoni”.
Allò que venia a testimoniar l’obra amb forma de divertiment farcit de cançonetes , tenia molt a veure amb l’immobilisme d’una burgesia catalana que encara que pugui semblar similar a qualsevol altra burgesia ho és a la seva peculiar manera, perquè cada burgesia nacional respon a la seva pròpia idiosincràsia :la Capmany va insistir molt pel que fa a aquesta diferència. I ja posats, l’autora afegia : “Ens hem acostumat a utilitzar la paraula burgès en sentit pejoratiu, i de tantes coses l’hem acusat que, sovint, ens oblidàvem de retreure-li la seva profunda contradicció”. Una contradicció que els tres estiuejos capmanyans volen ( i molt sovint, aconsegueixen) fer evident, tot mostrant-nos la forma com els integrants d’aquests distesos grups de burgesos intenten amagar el cap com ho faria una estruç enfront els esdeveniments i els canvis socials i polítics que tenen lloc a quatre passes del lloc on estiuegen, com si la cosa no anés amb ells. Per això mateix, encara que canviïn de roba i adeqüin el seu lèxic a l’any marcat al calendari, els burgesos que estiuegen a Cadaqués un parell de mesos després del maig del 68, els que ho fan a Sitges el dia abans de l’esclat de la Guerra Civil, i aquells altres que gaudeixen de Caldetes mentre la Barcelona del 1909 crema com a conseqüència de la Setmana Tràgica, no deixen de respondre sempre a uns mateixos patrons conductuals, a uns mateixos models repetitius. I entre aquestes variacions encobertament repetitives s’hi detecta d’amagatotis l’ombra d’aquella mica de por a la qual es refereix el títol. Aquella mica de por que no impedeix seguir flirtejant alegrament , o seguir escandalitzant-se furiosament davant l’onada d’immorals costums sensuals que campen pels seus aires per les platges o els salons de ball ( on anirem a parar! ) mentre el personal de servei té cura en tot moment del benestar burgés . Posats a enfrontar-se a les contradiccions personals, la Capmany ho va fer també mitjançant unes cartes impertinents adreçades a ella mateixa però escrites tot adoptant la personalitat de qui pot observar amb irònica i punyent distància allò que feia i deia la Maria Aurèlia : sempre fa una mica de por , encarar-se a aquestes contradiccions tot posant-se sota la pell d’una altra persona. L’espectacle n’incorpora alguna que altra, i la fa encaixar força bé en el conjunt. Com fa encaixar també de forma reeixida la darrera carta, adreçada a l’autora per la mateixa companyia, i presentada com a testimoni de les moltes miques de por que ens assalten ara mateix des dels més diversos fronts. Fins i tot des dels fronts aparentment amics. : com molt bé apunta aquest altre afegit dramatúrgic, mentre estàs a l’aguait per tal de resguardar-te de la renovada embranzida feixista, pots acabar caient en mans d’una policia del pensament correcte disposada a acusar-te com si res de practicar el feixisme. Tot plegat, fa una mica de por, i aquesta por és sens dubte diferent a la que podia sentir el públic que va assistir a aquella primera nit d’estrena d’una companyia plena de noms emblemàtics . I en la qual es trobava també la mateixa Carme Sansa que l’altra nit assistia a l’estrena d’aquest muntatge, i tenia ocasió de contemplar-se a ella mateixa reflectida per les parets/pantalla de l’espectacle. I és que la Sansa va repetir ,quan l’any 1981 es va realitzar una sucosa adaptació televisiva de l’obra que s’escola també per aquestes parets, i que podeu veure sencera (quelcom molt recomanable) tot entrant als arxius del web de RTVE. En qualsevol cas, les parets/pantalla del diàfan i funcional espai escenogràfic dissenyat per Víctor Peralta no es limiten a aquesta connexió amb el passat de la pròpia obra ,sinó que es transformen cada cop que donem un salt temporal en brillants interpretacions videogràfiques del moment històric en el qual es situa cada estiueig, atorgant-li així una potent dimensió visual als “Living Newspapers” dels quals se’n servia la mateixa Capmany. L’espectacle dirigit per Judith Pujol agafa respectuosament el testimoni legat per aquell primer muntatge estrenat durant la dictadura, i per aquell enregistrament televisiu emès a les acaballes de la transició. I alhora, sap com evidenciar la seva vigència, sense amagar per això aquells elements del text que ens poden semblar més ancoradament vinculats al moment en el qual va ser escrit. I se’n serveix per això d’una molt compacta companyia en la qual ningú desentona ; entre altres coses, perquè tothom resol força bé el reptes cantaires, tot i que siguin les veus d’aquesta mena de brechtians mestres de cerimònies excel·lent-ment encarnats per Míriam Moukhles i David Anguera les que porten la veu cantant . De la mateixa manera, Alba Florejachs té ocasió de demostrar un cop més la seva sempre notable vis còmica, tot i que tampoc Àurea Márquez es quedi curta a l’hora de provocar-nos un bon somriure, mentre Laura Aubert les acompanya al violí en bona sintonia. Més enllà d’algunes vacil·lacions inicials degudes sens dubte la nit d’estrena a la manca de rodatge, Pujol aconsegueix que el ritme d’aquest divertiment tan entenedor, clar, trist i nostrat ( per dir-ho com ho deia la Capmany) flueixi amb agilitat. I aconsegueixi despertar la nostra complicitat potser un xic ( o un molt burgesa) , mentre acabem de decidir on anirem a estiuejar: al cap i a la fi, un estiueig relaxat pot ser un bon moment per posar-se a donar-li voltes a les pròpies contradiccions.
