El TNC fa molt bé recuperant autores mig oblidades dins del patrimoni teatral català. Però fer-ho, no és prou; cal demostrar que la seva mirada és necessària també avui. No és suficient destapar un bagul per ensenyar roba caduca; cal saber-li donar la clau perquè commogui i interessi avui. Probablement, interessaria avui més la Maria Aurèlia Capmany polemista que la dramaturga de Vent de garbí i una mica de por. L'operació, com la de La Víctor C (sobre Caterina Albert), es queda a mitges, li falta l'últim cop de canell per presentar una situació que batega fresca, encara. Hi ha exemples reeixits en aquestes posades en escena, com ara Els Jocs florals de Canprosa o, recentment, L'hèroe, també de Santiago Rusiñol: A Canprosa, Jordi Prat i Coll, hi va afegir tota una primera part festiva, escandalosament divertida d'altres textos de l'autor. A L'hèroe, Lurdes Barba troba els ressorts per emocionar, amb instants de sàtira que conviuen amb un fosc drama. és cert que en la dramatúrgia de Boronat s'hi inclouen Cartes impertinents de l'autora però, més enllà del to provocador hagués estat bé donar un to de contradicció personal, d'acceptar el privilegi de classe per mirar una societat atomitzada entre la classe obrera i la burgesa (amb una falsa classe mitjana de bates blanques). Fa uns anys, els Pirates van traslladar el cabaret cínic en una trilogia al Balneari (la identitat, l'educació i el Poder) que, potser sense voler feien un retrat més actual partint d'un lloc similar de la Campmany.
D'entre la crítica, s'ha discutit si caldria escriure un nou capítol (i de quina època) com ja va fer la pròpia Capmany en la seva revisió del text: Hi va afegir una mirada cínica del Maig del 68 a les escenes de la Setmana Tràgica del 1909 i de la Guerra Civil. La rosa de foc de Barcelona bategava convulsió (més o menys visible) en aquestes tres dates, però la burgesia seguia estiuejant a la costa, confiant que tot era foc d'encenalls. La decisió per evidenciar un nou episodi ha estat la metateatralitat (una companyia que la representa, com ja es va fer en altres posades en escena com la de La dama de Reus, d'Ambrosi Carrion, 2007). El quart capítol podria comptar amb tres momentums prou barcelonins: la transició vista des de les Rambles (des del Liceu); la guerra iugoslava amb plena fastuositat olímpica (des de l'estadi olímpic) o, la darrera convulsió arran de l'independentisme fins a l'1-O (mirant-ho des de l'AP-7) amb tots els ponts inundats de banderes i entusiasme col·lectiu.
És cert que la mirada per sobre de les espatlles de la burgesia que estiueja i es preocupa només de com anar aliant fortunes a base de casaments (talment com l'aristocràcia caduca amb els regnats) és bastant més àmplia que la d'Amèrica (en la que es denuncia l'enriquiment de Barcelona gràcies a l'esclavisme). Representar-ho a la Sala Gran és un lloc prou propici per a fer escarni de la burgesia cultural fidel a aquestes produccions (al costat del Liceu, és clar!). Agnès Mateus ja en va fer una denúncia, a base d'esquarterar una maqueta de l'edifici a Patatas fritas falsas (TNC, 2022). El joc audiovisual té un aire cubanero (Gente bién) i també de l'economia per a dummies d'Azkona&Toloza (Extraños mares arden, Tierras del Sud, Teatro Amazonas). La cruel denúncia es queda en una simpàtica animació.
Sobre la producció, cal celebrar els moments vibrants de música i de quadres còmics (genial el desplegable per construir de la sala d'estar final), amb continus canvis de perruques i vestuaris. La direcció de Judith Pujol hi ha jugat sense cap tipus de complex. La vis còmica d'Áurea Márquez, David Anguera, Laura Aubert, Alba Florejachs, Miquel Malirach,Albert Mora/Bernat Cot, Miriam Moukhles i Joan Solé li dona un toc farsesc eficaç (cadascú jugant les seves cartes, cedint-se generosament els moments de protagonisme, sigui en el gag, en el ball o en la cançó). Passa fresc, divertit, amb rols que es van repetint, amb festes d'envelat i parelles que no acaben de consumar mai el casament. És joiós i àcid fins al quadre final que, amb quatre traços impressionistes marca la perspectiva actual. Acaba rodó però, és cert, es queda curt (pels llargs passatges quasi reiteratius dels tres estadis històrics anteriors). Per tot això, del suau vent de garbí i una mica de por del títol, ens quedem amb la idea, d'un temps rúfol, del que impedeix que la roba estesa s'assequi. El que podria ser una bona tamborinada amb un xàfec que avergonyís els protagonistes tant pagats de sí mateixos, és només una simpàtica estirada de galtes.
