Balneari Maldà 3: El Poder

Teatre | Musical

informació obra


Intèrprets:
Robert González, Lluna Pindado, Arnau Puig
Direcció Musical:
Ariadna Cabiró
Interpretació musical:
Ariadna Cabiró (piano)
Dramatúrgia:
Anna Maria Ricart, Xavi Morató, Ariadna Pastor, Adrià Aubert
Direcció:
Adrià Aubert, Toni Galmés
Coreografia:
Anna Romaní
Assesoria de moviment:
Anna Romaní
Composició musical:
Llorenç González
Escenografia:
Enric Romaní
Producció:
Marina Marcos Aixalà
Autoria:
Jaume Miró
Sinopsi:

Darrera part d’una trilogia sobre tres qüestions que ens fan sortir els colors a tots: la identitat, l’educació i el poder. Fer l’últim capítol del Balneari Maldà sobre “el poder” no ha estat feina fàcil, precisament pel tema escollit. Ja als primers assaigs vam començar a entreveure una lluita d’egos entre els actors i la pianista que, sumades a la vanitat dels dramaturgs i el director han acabat desembocant en una mena de dictadura teatral liderada per l’assistent en pràctiques de la companyia.

Gràcies a la mediació d’una productora hipòcrita capaç de quedar bé amb tothom a la vegada, el resultat ha estat una cosa semblant a la que s’esperava dels altres balnearis, de manera que el públic gairebé no en patirà les conseqüencies. Així doncs, en aquest cabaret temàtic hi podrem trobar des del judici d’un hàbil jutge corrupte fins a la discussió d’un actor amb una blogaire mafiosa, i comptarem amb la participació de personatges com Arnau Puig, Hitler, Marilyn Monroe, Mozart o el Papa Borgia.

Crítica: Balneari Maldà 3: El Poder

08/06/2016

Salmó del fresc, Poder en conserva:

per Jordi Bordes

Els Pirates Teatre han arribat al moll de l'ós en la tercera entrega del Balneari Maldà. Hi ha un poder subjectiu, capriciós que té una dosi de sort o de convicció personal (la de la presidenta d'una associació entusiasta, la de l'actor orgullós, la de la loteria de la política) però el que talla el bacallà (o el salmó, la mascota d'aquest Balenari fresc i desintoxicant) és el diner. És el comodí amb el que sempre s'arriba a la casella d el'èxit: perquè se suborna el pianista o se sotmet a la parella del parc a la hu,iliació més extravagant. 

Fins i tot el poder del crític, arrapat en la seva butaca incòmode i acariciant la mascota com ho faria Corleone mentre executa un espectacle amb la nota mínima i sense dret a rèplica, és fugisser, relatiu. Els Pirates Teatre han estirat la comèdia all límit i també han sabut trufar-la de rumbes, tangos i opereta (ai, el jutge que prevarica) amb la seva habitual desinhibició. Tanta velocitat no donen temps al sospir clàssic del balenari del " em trobo molt bé, si no fos per..." mentre pren unes aigües termals o es deixa fer un massatge facial. És el públic el que rep gags a ràfegues, provocant riures sorollosos, que sorprenen al mateix espectador, habitualment respectuós.

 L'ombra de Hitler serveix per fer una caricatura de recepcionista baixet d'hotel que, amb la mà alçada, procura matar una mosca collonera: Surrealisme descabellat irreverent. Aquest teatre potser no aixecarà barricades ni militarà en cap partit de profundes conviccions però aconsegueix ironitzar sobre un mateix i concedir la nominació al Max al més sofert. La justícia, a vegades, és poètica. La intel·ligència humana es demostra no amb discursos ampul·losos si no en saber reconeèixer la migreadesa des d'on es parla. Teatre honest que convida a prendre's un sorbet de llimona, acabada la funció. Aprofiteu l'oportunitat!