Vespres de la beata verge

Teatre

informació obra


Aquest espectacle forma part de l'Itinerari Recomana
Salt al buit
Itineraris recomana
Intèrprets:
Oriol Genís, Guillem Gefaell
Traducció:
Albert Arribas
Escenografia:
Ricard Prat i Coll
Vestuari:
Ricard Prat i Coll
Sinopsi:

Una nit, un pare i una trucada telefònica del fill on li confessa la seva intenció de suïcidar-se.

El dolor extrem per la pèrdua del fill es veu reconvertit en un esforç gairebé sobrenatural de dignificació de l’existència humana, des d’una espontaneïtat tragicòmica que segurament converteix el protagonista d’aquest monòleg en un dels grans personatges del teatre contemporani. Un dolor que, en lloc de resultar paralitzador o castrador, esdevé motor de la grandesa poètica i sobretot de la grandesa ètica.

Crítica: Vespres de la beata verge

20/11/2016

Consells d'un pare per al darrer viatge

per Pep Barbany

Jordi Prat i Coll dirigeix una poètica i atmosfèrica versió del text de l'italià Antonio Tarantino amb un immens Oriol Genís

Un home, assegut en una trista i buida sala, evoca la darrera conversa telefònica amb el seu fill, que jeu rere unes inquietants cortines transparents esperant el seu torn per una autòpsia. Així arrenca Vespres de la beata verge, una intensa i poètica història escrita pel dramaturg italià Antonio Tarantino que, sota la direcció de Jordi Part i Coll, s'ha pogut veure aquest cap de setmana al Teatre de Ponent.

I aquest inici tràgic és de fet el nus d'una història que exigeix, i molt, a l'espectador, que fins al final no serà capaç de posar en ordre les principals peces d'aquest puzle inquietant. En un llarg monòleg els pensaments i records confusos d'aquest pare es barregen amb les intervencions del fill i d'una dona/mare, interpretats tots per un veterà actor d'immens talent: Oriol Genís. El difícil treball que el director li encomana implica no tan sols la creació de diversos personatges alhora, sinó que aquest ha de fer creïble el caràcter popular, rude i maldestre d'un italià que no calla mai, un home que, per la màgia del text, és capaç de parlar amb una poètica i una bellesa xocants.

Però el que podria ser un drama familiar, un breu a la secció de successos, Tarantino ho aprofita per crear una metàfora plena de simbolismes, la preparació d'un viatge final cap al més enllà ple de referències mitològiques i religioses. De mica en mica, a mesura que avança l'espectacle, entenem el que aquest pare intenta fer amb aquesta darrera trucada: redimir-se donant els millors consells perquè aquest fill homosexual, repudiat i llençat a la prostitució (Guillem Gefaell), pugui morir en pau.

La proposta escènica de Jordi Prat i Coll incideix en la creació d'una atmosfera gairebé irreal, amb columnes fluorescents i un gran treball d'il·luminació i música d'ambient que embolcallen amb molt encert una història poètica i magnètica. Gran mèrit també d'Albert Arribas, resolent amb evident eficàcia una difícil traducció. Tot a lloc doncs per construir una història poètica difícil però bonica.