Vespres de la beata verge

Teatre

informació obra


Aquest espectacle forma part de l'Itinerari Recomana
Salt al buit
Itineraris recomana
Intèrprets:
Oriol Genís, Guillem Gefaell
Traducció:
Albert Arribas
Escenografia:
Ricard Prat i Coll
Vestuari:
Ricard Prat i Coll
Sinopsi:

Una nit, un pare i una trucada telefònica del fill on li confessa la seva intenció de suïcidar-se.

El dolor extrem per la pèrdua del fill es veu reconvertit en un esforç gairebé sobrenatural de dignificació de l’existència humana, des d’una espontaneïtat tragicòmica que segurament converteix el protagonista d’aquest monòleg en un dels grans personatges del teatre contemporani. Un dolor que, en lloc de resultar paralitzador o castrador, esdevé motor de la grandesa poètica i sobretot de la grandesa ètica.

Crítica: Vespres de la beata verge

15/04/2016

Contundent treball sense fissures.

per Jordi Bordes

La carrera de Jordi Prat i Coll ressegueix el mon sòrdid de Copi perquè li agrada presentar personatges marginals, arraconats per la societat que viuen, tot i la seva aparent desinhibició i alegria, veritables tragèdies interiors. Un exemple evident és el seu De quan somiava (Atrium, 2013) que introdueix escenes de Copi en un monòleg a tres veus d'una noia que prova de refer-se moralment amb les cançons d'Eurovisió! Prat també ha presentat fa pocs mesos una nova mirada (també nua i sense filtres) de Huis Clos, (Atrium, 2016). A Vespres de la Beata verge hi ha aquest món de perdedors desesperats que han provat d'amagar el seu desesper en unavida disbauxada, sòrdida, falsa. O que, per culpa de voler viure una llibertat que la família i la societat no toleren, topen amb un final tràgic.

El director ha comptat amb dos actors generosos: Guillem Gefaell (que interpreta el paper del fill i sap aprofitar cada una de les limitades rèpliques del seu text, el seu treball és presencial, d'una força escènica que permeti compensar l'estatisme de l'altre personatge); per la seva banda, Oriol Genís torna a signar una interpretació sublim. El seu rostre ensenya la buidor de la seva ànima. Tot és acabat de forma desgraciada; no ha sabut entendre el fill com la dona no el va voler entendre a ell. O ell se'n va desentendre de tants crits i tantes trucades a les germanes. Genís desplega el text a velocitat trepidant, sense que per aixó afluixi el seu punt de veritat. I, iraculosament, dota de pauses baslàmiques puntuals que permeten l'espectador respirar i fer una composició de lloc de tot el que ha anat dient anteriorment. Perquè des de la seva boca se sent la paraula del pare, de la mare i del fill. I potser també d'alguns secundaris com l'amo de la pensió, o el de la formatgeria que té un compte a deure...

Un cop de puny intens amb una interpretació que redimeix els personatges, els fa humans i fràgils. Prat i coll torna a portar de passeig l'espectador a l'abisme. Hi ha que, davant de tanta crueltat li esclata el riure; és tensió, mecanisme de dominar la buidor que es fica dins.