Veus que no veus

informació obra



Sinopsi:

A partir dels anomenats números clàssics, ja va sent hora que algú hi posi la versió en femení. Com canvien i quin significat agafen quan es juguen des de dues pallasses en comptes de dos pallassos? Pepa Plana i Noël Olivé ens presenten “Veus que no veus”, una història que en si mateixa comporta dins seu unes quantes petites històries més, és a dir, les “situacions”, Situacions que esdevenen potser els moments més importants d’aquest trajecte còmic i poètic.

Heus aquí, doncs, dues heroïnes del segle XXI intentant sobreviure a les situacions, clàssiques o no, que la seva condició de pallasses els ofereix.


Crítica: Veus que no veus

30/12/2019

Pepa Plana, el feminisme salta a la pista

per Teresa Ferré

La veu de Paquita la del Barrio s’apaga mentre apareix Pepa Plana: veniu per la feina? I s’escola entre el públic carregada amb un enorme farcell mentre repeteix la pregunta i deixa clar que només hi ha una oferta de treball en aquest teatre una mica tronat. Semblaria una introducció a l’espectacle fins que un se n’adona que la cosa ja marxa i la pallassa se’ns ha posat a la butxaca com aquell qui no vol la cosa.

En aquest precari teatre «internacional» pseudo abandonat la pallassa que vol fer d’actriu serà contractada com a dona de fer feines després d’haver protagonitzat i donat la rèplica a una Cara Blanca en un dels clàssics números de circ, Descarrega. És la primera vegada que veiem dues dones en aquest teva-meva i ho fan lluint-se amb precisió i desencadenant el riure del públic. Per què mai no ho havíem vist abans? 

Veus que no veus respon la pregunta abastament ja que aquest és un espectacle que assenyala la invisibilització de la dona en la història del circ, i també del teatre. Ho fa reivindicant Augusta (Pepa Plana) i Cara Blanca (Noël Olivé) com a parella de pallasses de pista, homenatjant grans dones del teatre com Margarida Xirgu i recordant "les nostres àvies, que van viure un temps en què no podien ni imaginar de ser pallasses!"

Escenes que s’entrellacen per fer-nos viatjar des dels orígens del teatre amb Lisístrata fins a referents actuals com la dramaturga Lluïsa Cunillé. Actrius, pallasses, autores i directores, veus silenciades que planten cara i es fan lloc -«si ens heu vist és perquè hi som»- amb la seva feina. I també denunciant amb frases dites per homes de l’escena el menysteniment que pateixen en la professió i el masclisme quotidià que suportem totes les dones en un número construït a base d’acudits. 

Joan Arqué ha dirigit amb encert i bon ritme una obra excel·lent en contingut i forma, on es demostra que l’humor és una eina fonamental de denúncia. Una de les novetats respecte treballs anteriors de Pepa Plana és que comparteix escenari, cosa que ens ha permès descobrir el bon treball de l’actriu Noël Olivé com a pallassa. Totes dues regalen al públic una interpretació còmplice i generosa, acurada en el moviment i els gestos, ajustada als rols d’Augusta i Cara Blanca i alhora personalitzada per l’autenticitat que sempre transmet Pepa Plana, un dels trets que la defineix com artista i que més admirem d’ella.