Veus que no veus

informació obra



Sinopsi:

A partir dels anomenats números clàssics, ja va sent hora que algú hi posi la versió en femení. Com canvien i quin significat agafen quan es juguen des de dues pallasses en comptes de dos pallassos? Pepa Plana i Noël Olivé ens presenten “Veus que no veus”, una història que en si mateixa comporta dins seu unes quantes petites històries més, és a dir, les “situacions”, Situacions que esdevenen potser els moments més importants d’aquest trajecte còmic i poètic.

Heus aquí, doncs, dues heroïnes del segle XXI intentant sobreviure a les situacions, clàssiques o no, que la seva condició de pallasses els ofereix.


Crítica: Veus que no veus

25/11/2019

Dues fora de sèrie en escena

per Josep Maria Viaplana

Vist el dissabte, 23 de novembre de 2019 al Teatre de Bescanó (Temporada Alta)

El primer i més important que cal dir de 'Veus que no veus' és que és un espectacle d'una gran precisió. Tot ell és farcit d'una deliciosa tria de gags executats per dues grans actrius-pallasses, que, tant en solitari quan es presenta cadascuna al seu estil (la Pepa, entre el públic, interactuant desvergonyidament, la Noël apareixen en una caixa que li ve petita, fent una sessió memorable de 'risoterapia' o teràpia del riure), com en les seves mútues interaccions, tot està mesurat i mil·limetrat.

I és que la comèdia, l'art del/la clown, o com li vulguem dir, necessita d'un ritme determinat, ni massa ràpid ni massa lent, on es perdessin les idees o no se'n posessin d'altres, per no deixar esmorteir l'anterior. En això són mestres, que juguen, que improvisen (no crec que a cada bolo digui la Pepa Plana que 'si no tens cognom estranger no entres al Temporada Alta') i que entomen les reaccions d'un públic que hi entra perquè elles l'han convidat.

Quina és la part que li pertoca, doncs, a un director con en Joan Arqué, enmig de dues patums com elles? Endreçar, proposar, corregir i tenir cura que el ritme sigui el que atrapi l'espectador, cosa que s'aconsegueix abastament.

L'espectacle transcorre entre la successió de gags, que potser en alguns casos recordin als clàssics del gènere, però que en mans d'aquest trio es recreen tant que escapen de la sensació d'estar fent cap homenatge, al contrari, l'adapten a les seves aptituds i el regeneren fer a fer de cada número un de nou i diferent.

L'escenografia i els elements estan molt cuidats, tot i l'aparent senzillesa de la proposta, i ambdues són capaces de jugar amb la diferència d'alçada de com un element a favor de la diversió. I no vull oblidar-me del petit homenatge de la Pepa a la Mary Santpere, una de les actrius còmiques catalanes més rellevants del segle XX, i amb tota la raó.

Hi ha, passades les primeres 3/4 parts (per posar una xifra) de l'espectacle, un canvi de rumb i d'intencions, passant de la pura diversió, a la reivindicació del paper que (hauria de tenir) la dona en les arts escèniques, el que ja té, i cada cop més, però el que se li resisteix més, com és en el món del/la pallasso/a. Per a mi el punt culminant d'aquesta posada de relleu de que alguna cosa encara ens falta millorar, és un on es reprodueixen frases que persones ben conegudes de la cultura (i alguna de la política) han dit sobre el tema. I és que ja ho deia el gran autor anglès, no hi ha com posar un mirall i mostrar les coses tal com són i s'han dit, perquè quedin en la més absoluta de les evidències. Sobretot quan portem més de 45 minuts assistint a un espectacle que val el seu pes en or, que demostra que ser dones no els impedeix gens ni mica ser unes grans pallasses. D'aquí endavant, i en posar-se serioses, l'espectacle ens ofereix una visió força crítica i d'obligada reflexió, sobre el paper de la dona no només dalt l'escenari. Per a qui no ho hagi agafat abans.

Potser modestament faria un parell de reflexions finals, a banda de si és necessari cloure tan seriosament un espectacle que ha fet servir la diversió de forma magistral per a fer-nos arribar el missatge: si no és una llàstima que per uns escassos moments l'espectacle no sigui programable per a un públic no adult, i si és necessari dir que el poble on es situa el teatre on estàs treballant és un 'poble de m....'. A banda dels peròs, us recomano de forma entusiasta aquest grandíssim espectacle on veiem dues intèrprets irrepetibles.