A la companyia coreana tot és jove: la seva
formació que data del 2013, les seves coreografies creades uns dos anys abans i els seus
intèrprets, la joventut dels quals connecta directament amb el públic més jove sense deixar de banda
el més madur. Fet que es va fer evident pels aplaudiments i l’entusiasme que els assistents va dedicar al
grup.
Sens dubte la joventut i el mateix entusiasme
en què ballen els set intèrprets, entre els quals es troba el director i coreògraf
de totes les obres, AHN Soo-young, captiva des de l’iniciï de l’espectacle, que
reuneix diferents formes d’expressió:
des de dansa urbana com break dance,
dansa contemporània i hip hop, fins a alguna que una altra tombarella i equilibris, propis
de la gimnàstica i de les arts marcials. La companyia desprèn un aire d’innocència i dedicació
que els converteix en simpàtics comunicadors.
Però una cosa és el que he dit i una altra són
les tres peces que van presentar, creades amb una dansa contemporània que a nosaltres
ja ens resulta antiga, pel simple fet que a Europa era innovadora fa unes
quatre dècades, i amb una street dance excessivament robotitzada
que no té la frescor i l’espontaneïtat que la caracteritza.
Viatge
en el temps 7080, com el títol ho indica és un
recorregut pels temps de la Corea, repressiva, dels anys setanta i vuitanta. Amb intervencions curtes de solos, duos o
evolucions de grup, els ballarins es mouen al ritme de música pop coreana i de
ritmes que en determinats moments ens traslladen a l’ambient de discoteca fashion. Un encertat i determinant joc
de llums serà també present en les dues altres coreografies.
Abans de
morir – segona història mostra l’angoixa i la solemnitat en què un
personatge, amb una màscara antigàs, assumeix que morirà en acabar l’obra. AHN
Soo-young fa una ajustada interpretació del protagonista i arriba a crear
imatges de tendresa com són el moment en que, de forma curosa, es desprèn de l’americana
i de les sabates.
Si una no ha llegit el programa de mà i veu El llac dels cignes, anunciada com a
obra puntal, creu que està observant un centre d’epilèptics i trastocats, en lloc
de què descriu el programa: un paisatge
urbà per on uns cignes es veuen obligats
a transitar a causa de la desaparició de la naturalesa. Paròdies estripades, bromes fàcils i d’altres més
recurrents, fan que la peça sigui de consum lleuger però de ràpid d’oblit.
