Vida. Cía. Javier Aranda

informació obra



Direcció:
Pedro Rebollo, Alfonso Pablo, Pepe Miravete
Autor:
Albert Pla
Sinopsi:

Dues mans i el univers d'una cistella de costura.
Les coses fetes a mà tenen el seu propi caràcter, les mans com a part d'un ser, com a protagonistes, com iguals, com éssers especials que creen moviment, emoció i vida. Una cistella a la deriva, un viatge... De qualsevol racó, de qualsevol cistella emergent brots de vida: valuosos, particulars i únics.

Crítica: Vida. Cía. Javier Aranda

24/09/2018

La vida a les mans, símplement

per Jordi Bordes

Javier Aranda és un mestre de la manipulació amb els seus punys és capaç de construir personatges que, amb una veu de falset o d'adolescent ensopit, tothom se'l creu i hi empatitza. En la versió de carrer que es va presentar al passeig dels til·lers del Mercè Arts del Carrer (és molt possible que la versió sala tingui una continuïtat, un final que no es va poder veure a l'aire lliure) s'hi barreja molt d'humor i joc però també gotes de sentiment, i nostàlgia, com el record de la canastreta on la mare hi guardava el material de mitja. Dels retalls re roba, Aranda vesteix un nadó amb bolquers que, de seguida que comprèn la seva sexualitat creix a adult i (com tot Aan) reclama una Eva, instintivament. El metateatre apareix quan el manipulador ha de fer entendre a les seves criatures que no en pot manipular més perquè li falten mans. O quan ella comprova que en comptes d'un braç dret... en té dos! Són jocs que posen en un divertit compromís a l'artista que, evidentment, sempre troba solució. 

En l'aparició de l'adolescent, en el seu egocentrisme, se'n va la vida. De la dels dos pares, que se l'han estimat però que no han aconseguit  conciliar una relació estable. Ell ha preferit el somni, volar, i endur-se tot el que els podria mantenir en vida. Potser en la versió completa, ja penjada dalt dels fils s'arrodoneix la peça tornant a la canestreta, fent veure que l'egoisme de l'adolescent ha estat tràgic. Però la versió vista al carrer demostra una sensibilitat i una originalitat evident de l'artista però una història molt simple i que s'escapa per la tangent, amb un globus, fent llum intermitent, com qui no vol aferrar-se a la realitat. És una manipulació que presenta mides desproporcionades. Com aquella sensacional La mano de la companyia francesa Tro-héo! (festival NEO, 2008) en què un carnisser que perdia la mà fent salsitxes (!) acceptava que li implantessin una altra d'un assassí. Es tracta en realitat de la mà del propi manipulador que té una proporció divertidament exagerada però que l'espectador accepta en donar per bona la convenció.

A la màgia del joc de mans li falta (a més d'una dramatúrgia més ambiciosa) altres accions que poden desonvolupar-se amb les mans. Sense necessitat d¡entrar a la manipulació dels jocs de mans, sí que podria donar molt de joc una escena d'ombres xineses  amb les mans, com les que desenvolupa Sergi Buka a Umbra (TNC, 2008), per exemple.