Cinc ballarins alineats de manera frontal apareixen,
com estàtues, en un espai escènic obert on, en un dels costats, s’hi troba un dels
pesos passats de l’espectacle: Brendan Dougherty el compositor nord-americà que
ofereix un recital de sons a base de música electrònica, lluint-se en un solo de
percussió que deixa patent la
importància que s’estableix entre els espais sonors i el moviment corporal.
Violet és l’espectacle més abstracte de la coreògrafa nascuda a Nova Orleans
i establerta entre Berlín i Brussel·les,i és un muntatge que, malgrat el seu gran format,
és difícil que connecti amb el gran públic i fins i tot amb persones sensibles
a les arts escèniques. El motiu? Que la proposta resulta un treball de
laboratori, davant del qual les persones que en gaudiran més seran aquelles que
els interessi disseccionar i posar la lupa en cada gest, més que no pas valorar
que un espectacle arribi a establir una comunicació amb un ampli ventall d’espectadors.
Però, que una peça sigui avorrida no vol dir que
no sigui interessant, i Violet ho és,
tant per la interpretació dels cinc ballarins com per la sobrietat que hi ha en
el discurs de la coreògrafa que convida a la reflexió de la individualitat del ballarí
en escena. En l’hermetisme i conflicte gestual que cada intèrpret pateix
malgrat formar part d’un grup.
Els ballarins, amb les cames ben plantades a
terra, inicien un rosari de gestos petits, moviments que prenen vida només en
el tors i les extremitats superiors de cos. Una mà, un dit, un colze, una espatlla....apareixen
i es dilueixen en el cos d’aquestes figures humanes. Entre ells, cap connexió,
només la consciència de ser un individuo, una part d’una totalitat.
Sobre un terra blanc i un fons d’un negre xerol els cinc intèrprets van ocupant l’espai de
manera i progressiva fins a arribar a una catarsi curadora on els moviments han
emprès una velocitat endiablada i els crits alliberen nusos emocionals. Curiosament,
dins el caos hi ha harmonia i l’aparent disbauxa incita que les individualitats
s’ajuntin per formar una massa corporal compacta que rodola per terra, això,
abans de tornar a assolir la figura individual que defensa el seu espai, físic
i emocional.
En aquest espai de blanc i grisos apareixen
petites espurnes lumíniques i una imatge bellíssima on el color envaeix l’espai,
autoria de Jan Maertens, responsable del disseny d’il·luminació.
