Violet

informació obra



Intèrprets:
Mor Demer, Renan Martins de Oliveira , Kotomi Nishiwaki , Roger Sala Reyner
Músics:
Brendan Dougherty
Dramatúrgia:
Myriam Van Imschoot
Escenografia:
Janina Audick
Il·luminació:
Jan Maertens
Vestuari:
Nina Kroschinske
Direcció:
Pierre Willems, Elias Garcia
Autor:
Meg Stuart, Alexander Baczynski-Jenkins, Varinia Canto Vila, Adam Linder, Kotomi Nishiwaki, Roger Sala Reyner
Companyia:
Ballet de Catalunya
Sinopsi:

«Violet es l’últim color en l’espectre, abans de la llum ultra-violeta, abans d’allò desconegut, abans de l’imperceptible. M’agrada aquesta noció. A més a més, podria ser un bon nom per a una banda de rock. Així és com ens sentim, com si estiguéssim donant un concert de rock dur en lloc d’un espectacle de dansa». (Meg Stuart)

Cinc ballarins ens revelen de manera simultània i singular un paisatge ple d’energia, un terreny carregat d’opcions. VIOLET és un descens vertiginós, un remolí de formes enèrgiques i escultures cinètiques plenes de detalls. A VIOLET,  creada el 2011, Meg Stuart situa el moviment com a motor primari de l’obra, identificant la coreografia amb una alquímia dels sentits. La peça compta amb la música en directe de Brendan Dougherty a la percussió i la música electrònica.

La coreògrafa i ballarina nord-americana Meg Stuart actualment viu i treballa entre Berlín i Brussel·les. Implicada activament en l’escena dansística de Nova York, la seva primera peça, Disfigure Study, la va impulsar a Europa. El 1994 va fundar Damaged Goods a Brussel·les, amb més de 30 produccions, des de solos fins a grans coreografies, i també vídeos i instal·lacions. El seu treball gira a l’entorn de la idea d’un cos incert, vulnerable i autoreflexiu. Mitjançant la improvisació, explora estats físics i emocionals o el record d’aquests estats.

Meg Stuart/Damaged Goods col·labora regularment amb el Kaaitheater (Brussel·les) i al HAU Hebbel am Ufer (Berlín).

Crítica: Violet

10/11/2018

Laboratori excessivament hermètic

per Montse Otzet

Cinc ballarins alineats de manera frontal apareixen, com estàtues, en un espai escènic obert on, en un dels costats, s’hi troba un dels pesos passats de l’espectacle: Brendan Dougherty el compositor nord-americà que ofereix un recital de sons a base de música electrònica, lluint-se en un solo de percussió que deixa patent  la importància que s’estableix entre els espais sonors i el moviment corporal.

Violet és l’espectacle més abstracte de la coreògrafa nascuda a Nova Orleans i establerta entre Berlín i Brussel·les,i  és un muntatge que, malgrat el seu gran format, és difícil que connecti amb el gran públic i fins i tot amb persones sensibles a les arts escèniques. El motiu? Que la proposta resulta un treball de laboratori, davant del qual les persones que en gaudiran més seran aquelles que els interessi disseccionar i posar la lupa en cada gest, més que no pas valorar que un espectacle arribi a establir una comunicació amb un ampli ventall d’espectadors.  

Però, que una peça sigui avorrida no vol dir que no sigui interessant, i Violet ho és, tant per la interpretació dels cinc ballarins com per la sobrietat que hi ha en el discurs de la coreògrafa que convida a la reflexió de la individualitat del ballarí en escena. En l’hermetisme i conflicte gestual que cada intèrpret pateix malgrat formar part d’un grup.

Els ballarins, amb les cames ben plantades a terra, inicien un rosari de gestos petits, moviments que prenen vida només en el tors i les extremitats superiors de cos. Una mà, un dit, un colze, una espatlla....apareixen i es dilueixen en el cos d’aquestes figures humanes. Entre ells, cap connexió, només la consciència de ser un individuo, una part d’una totalitat.

Sobre un terra blanc i un fons d’un negre xerol  els cinc intèrprets van ocupant l’espai de manera i progressiva fins a arribar a una catarsi curadora on els moviments han emprès una velocitat endiablada i els crits alliberen nusos emocionals. Curiosament, dins el caos hi ha harmonia i l’aparent disbauxa incita que les individualitats s’ajuntin per formar una massa corporal compacta que rodola per terra, això, abans de tornar a assolir la figura individual que defensa el seu espai, físic i emocional.

En aquest espai de blanc i grisos apareixen petites espurnes lumíniques i una imatge bellíssima on el color envaeix l’espai, autoria de Jan Maertens, responsable del disseny d’il·luminació.